'Del vell al nou, del nou al vell': ¿què és patrimoni?

Què és patrimoni i què no? ¿Qui decideix què s’ha de conservar? ¿Què oblidem i sobre què construïm la memòria? El passat vist des del present. Com des de l’ara es mira al passat; i com l’art contemporani interpel·la i qüestiona unes realitats que donem per certes i segures. Des d’aquesta premissa, i del poema de J.V. Foix M’exalta el nou i m’enamora el vell, va partir Fina Duran per a l’exposició que comissaria i desplega a l’Arts Santa Mònica. Hi serà fins a Setmana Santa. 

I el punt final tindrà caràcter performatiu, gairebé reivindicatiu. El 3 d’abril, els assistents es podran menjar el centre artístic reproduït en una gran mona de Pasqua de xocolata. Una altra reflexió sobre el patrimoni, perquè avui dia el futur del Santa Mònica, sense director ni conseller en actiu, és més que incert. 

    

Una escultura mòbil gegant de filactèries buides, de Jesús Galdón, crida l’atenció a l’escala. A les parets, petites frases: La història de l’art sense noms, La història de l’art sense fe, La història de l’art sense llocs... Una aplicació permet ajuntar unes amb les altres. ¿L’objectiu? Especular sobre com es podria haver plantejat el cànon de la creació sense la participació de l’Església o sense els grans artistes, entre altres.

O sigui, la cultura és el que queda entre el que oblidem i el que recordem. Igual que la història és la que expliquen els vencedors. I Estat nació, de Daniela Ortiz i Xose Quiroga, ho evidencia: figures de passat fosc però amb relat de prohoms, com Antonio López, Joan Güell, el general Prim i Cristòbar Colom, tots amb carrers i estàtues (encara que la de López va caure diumenge).

EL PODER DEL PODER

Hi ha més coses, el poder és qui decideix què s’ha de conservar i què no. I, per tant, determina el patrimoni. Exemples, més d’un. L’obertura de la Rambla del Raval es va carregar un munt d’edificis, alguns amb decoració de Puig i Cadafalch; i el poder va ser qui va determinar l’enderrocament de la presó Model de València. Vestigis d’aquests dos fets presenten 'Llibre cel·la 157', de Patricia Gómez i María Jesús González, i 'Hospital 106', d’Isabel Banal i Jordi Canudas. 

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

El recorregut expositiu acaba amb Out of limbo, una reinterpretació nostàlgica i trista de la instal·lació Un elefant als llimbs, de Carlos Pazos, l’exposició més impactant que ha acollit el claustre de l’Arts Santa Mònica. D’això fa 25 anys, temps suficient per al desencant i per acabar l’obra amb un contundent:«¡Avorrit! Molt avorrit». —