CONCERT

Christina Rosenvinge, final de cicle

L'artista tanca (o gairebé) la gira d''Un hombre rubio' amb la seva actuació a la sala Apolo de dijous, dia 16

Juan Manuel Freire

Christina Rosenvinge, final de cicle

El cas de Christina Rosenvinge és bastant únic al paisatge de la música espanyola: a veure quants artistes han sabut evolucionar sense parar durant quatre dècades de carrera i, a més, anar a més, reservant els seus millors discos per a la segona meitat d’aquell període.

Christina Rosenvinge 

Sala Apolo (Nou de la Rambla, 113)
Dijous, dia 16, a les 20.00 hores
Preu: 18 i 25 € 

Per a qualsevol que visqui la seva vida sense prejudicis, cada disc de Rosenvinge hauria d’haver sigut important. Els d’Álex i Christina, per tots els seus ganxos pop i l’influx (enganxin l’orella) de Prefab Sprout. Els de Christina i Los Subterráneos, per ser rock feminista quan gairebé ningú es plantejava això per aquí. Els que ha gravat al seu nom, per les seves cançons intemporals, sensuals i madures, això últim sempre en el millor sentit del terme; complexes, no acomodades.

‘Tu labio superior’, del 2008, va tenir gust de resum de carrera: els seus vells instints pop s’unien a l’experimentació subtil cultivada durant el seu periple novaiorquès de finals dels 90, principis dels dos mil, quan va compartir sessions de gravació i concerts amb Steve Shelley i Lee Ranaldo de Sonic Youth. Però lluny de tocar sostre amb aquest disc, Rosenvinge en va publicar després altres de fins i tot més ambiciosos: ‘La joven Dolores’ el 2011, ‘Lo nuestro’ el 2015 (amb Raül Fernández ‘Refree’ com a aliat creatiu) i ‘Un hombre rubio’ el 2018.

Aquest últim ha marcat un nou punt d’inflexió en la seva carrera, per a sorpresa de la mateixa artista: «Una fa tots els discos amb les mateixes ganes», ens explica via telefònica. «I, després, amb alguns et sorprens. Jo no esperava que l’àlbum tingués aquesta recepció a tots els nivells. Em va sorprendre la popularitat d’una cançó com ‘Romance de la plata’, una elegia tan dura.»

La solitud de l’home

‘Romance de la plata’ deu la seva existència a la ‘cantaora’ Rocío Márquez, que va demanar a Rosenvinge que li escrigués un romanç flamenc (escoltin ‘Almendrita’) i va despertar en la nostra entrevistada el record de la passió del seu pare pel ‘cante jondo’. «Per estudiar una mica, em vaig posar a escoltar la seva col·lecció de flamenc. Vaig pensar molt en el meu pare, una cosa que no havia fet gaire en 25 anys. Vaig entendre que aquesta volença pel ‘cante jondo’ parlava molt del seu esperit, que era dramàtic, turbulent... Era un home tancat en les convencions de la seva època». Rosenvinge va compondre ‘Romance de la plata’ el dia del 26è aniversari de la mort del pare.

Fa uns anys, ‘Un hombre rubio’ hauria sigut potser un disc molt directe, bonic però descarnat, sobre la difícil relació d’una filla amb el seu pare. En part, és aquest disc. Però, a joc amb ‘La joven Dolores’ i ‘Lo nuestro’, transcendeix l’específic per apuntar cap a l’universal i al·legòric.

A partir de ‘Romance de la plata’, Rosenvinge va començar a compondre temes des d’un jo masculí per tractar de comprendre la solitud de l’home, o per ser més precisos, l’home, des de dins. «Vaig començar a pensar en altres pares hermètics. I des d’allà vaig arribar a la solitud de l’home. Vaig començar a tractar les lletres d’una altra manera a partir de ‘La joven Dolores’. Llavors, les coses m’anaven bé, ja sabia que no deixaria la música, una cosa que en altres èpoques m’havia passat pel cap. Això m’obligava a fer lletres que poguessin sostenir-se durant 30 o 40 anys; tenir una vida més llarga del que jo havia pensat».

Cada dia és un debut

Però les velles lletres de Rosenvinge ja eren duradores, com es pot comprovar al recent llibre ‘Debut’ (Literatura Random House), barreja de cançoner (des de 1991, època Subterráneos), discografia comentada i assaig sobre la peculiaritat d’escriure vers cantat. ¿Per quin ‘Debut’, per cert, tants anys després de començar? «Tenia un títol de treball que era ‘Mis labores’, alguna cosa molt de la dictadura. Posar tapes a les meves lletres i dir-li així em semblava bonic. Però al meu editor [l’enyorat Claudio López Lamadrid] no li acabava d’agradar. També em semblava bonic i desafiador anomenar-lo ‘Debut’, perquè al cap i a la fi és un debut literari, i perquè al publicar una cosa nova, la sensació de debutar sempre és allà».  

Algunes obsessions recents

RYUICHI SAKAMOTO. «Estic estudiant les seves melodies», diu l’artista. «Després de veure el documental ‘Coda’, que em va semblar molt interessant, he intentat comprendre el seu procés. Però vaig d’una música a l’altra sense parar. Abans d’ahir vaig estar traient ‘La leyenda del tiempo’, de Camarón, amb la guitarra.»

CAETANO VELOSO. Una influència segurament antiga: la bossa nova formava part de la paleta sonora d’Álex i Christina, un grup de què ella no renega, malgrat com de castigador que podia ser gravar per a una multinacional.

KENDRICK LAMAR. Un altre favorit recent de Rosenvinge és aquest raper d’esperit innovador i, alhora, molt antic: defensa el rap més atlètic i virtuós contra l’ascens dels versos murmurats i a mig cuinar.

Dijous, dia 16, Rosenvinge no debuta a Apolo, ni tan sols amb el material d’‘Un hombre rubio’: ja va presentar a la mateixa sala aquest disc el març del 2018. Però aquesta última actuació barcelonina centrada en el repertori del disc no serà igual a l’anterior. «Serem quintet en lloc de quartet», explica Rosenvinge. «Dos músics s’havien alternat. Toni Díaz [baix] va treure disc amb el grup Cupido i va deixar la gira uns quants bolos. El va substituir Irene Novoa, que s’ha quedat per fer cors i tocar el sintetitzador. Així podem reproduir millor el so de l’àlbum». Sona bé.

Temes: Concerts