Marta Delmont, a la recerca del misteri

En temps en què inspirar-se en cultures en principi alienes es cataloga, pejorativament, d’apropiacionisme, la música de Marta Delmont es podria veure com una gosadia. Però el que seria veritablement agosarat seria ignorar l’expressiu, lànguid country-pop d’aquesta jove catalana, revelada el 2016 amb el disc ‘Silver blaze’ i confirmada l’any passat amb ‘Landlords’, que presentarà el seu repertori dissabte, dia 15, a La [2] de l’Apolo, en el marc de la segona edició del minifestival Escena Barcelona. És gratis, o sigui que no anar-hi seria agosarat, també.

Delmont recorda haver fet classes de piano des que té ús de raó, “però sense massa motivació”. Als 12, va tenir un enamorament sobtat amb la guitarra i va començar a entendre i disfrutar la música. I a fer-la: “Quan vaig saber tocar quatre acords, ja vaig començar a inventar-me coses que, en aquell moment, em semblava que tenien cara i ulls... Avui, em moriria de vergonya si les escoltés”.

Ja des de molt jove, sentia una fascinació increïble per Bob Dylan i The Band, la classe d’artistes que sentia el seu germà gran (nou anys més). “També em va impactar molt descobrir el ‘cosmic country’ de Gram Parsons o The Byrds. En la crisi identitària adolescent de rigor em vaig aferrar molt a això, i realment he assimilat tota aquesta música com a part de mi”.

Les cançons pròpies de Delmont, ja des de ‘Silver blaze’, sonen a això, a un llegat immens ben agafat. ¿Llegat llunyà? Només geogràficament. Va trobar una ànima bessona i mentora en Joana Serrat, una altra artista catalana que sap fer música emocionalment creïble a partir de sons d’arrel nord-americans. “Joana i jo vam connectar des del principi i teníem una visió molt compacta del so que volíem, tot va ser molt fluid”, comenta Delmont sobre ‘Silver blaze’. “Treballar amb músics tan potents i veure per primera vegada com les meves cançons prenien forma va ser increïble”.

Transcendir la tradició

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Per a ‘Landlords’, Delmont es va muntar una banda pròpia i va provar de buscar un so, si cap, encara més sofisticat. Hi ha una capa extra de misteri, ja des de la portada. ‘No prescription’ és pur country-noir. ‘Second parts’ remet a les atmosferes envoltants de The War On Drugs. “En el primer ja hi havia un cert coqueteig amb les atmosferes, però aquí ja vam posar tota la carn a la graella i vam buscar explotar tot aquest ventall de sonoritats”, afirma. “Cada vegada m’influeixen més projectes contemporanis com The War On Drugs, My Morning Jacket, Conor Oberst... Em sento propera a la seva visió de la música. Admiro que no es quedin embussats en la tradició”.

Ella, sens dubte, no s’encalla. Ara mateix treballa en un parell de projectes paral·lels. En un trepitja més o menys a cop segur: Riders of The Canyon, projecte de “folk fi” amb companys del segell Great Canyon (Joana Serrat, Roger Usart, Matthew McDaid). Però la seva altra aventura és una sorpresa, ja des d’un nom com... Pantocrator. “És l’antítesi de tot el que havia fet fins ara. Entre power pop, garage i punk. També és el primer grup en què canto en castellà”.