Delorean, l'adeu d'una banda capital

La primera pregunta, senzilla, tòpica i necessària, és: ¿per què? ¿Per què Delorean decideix parar màquines quan, en realitat, mai ha deixat de ser un grup inquiet i respectat? "Jo no he sigut capaç de sintetitzar una resposta", ens explica Guillermo Astrain, el seu guitarrista des del 2007 (el grup es va formar el 2000). "La gent espera un drama, però en el nostre cas no n’hi ha. És, més que res, el pas del temps, el fet d’haver aconseguit metes, també de deixar pensar en d’altres... Un grup té el seu desgast".

Una resposta sintètica, però més aviat poc morbosa, seria: "La vida". Delorean han fet ja un llarg camí i, a poc a poc, els seus membres han començat a distanciar-se del projecte; a tenir ganes de fer altres coses. Així de senzill, de poc tràgic. Deixen l’escena en un bon moment, després del que podria ser el seu disc més depurat ('Muzik', del 2016) i la seva encertada reinterpretació electrònica del repertori d’una icona del folklore basc (el molt aplaudit 'Mikel Laboa', del 2017).

Herois de la premsa global

Tornant al futur: Delorean es van afirmar com la realitat més internacional de la nostra música a començaments de dècada amb l’epé 'Ayrton Senna' i, sobretot, l’àlbum 'Subiza', banda sonora de l’estiu del 2010. Saltaven a un pop ballable de contorns somiadors després d’haver provat amb el dance-punk i una vena techno. L’influent web nord-americana Pitchfork es va enamorar del gir, i va propulsar el grup amb seu a Barcelona als escenaris no només dels EUA, sinó també Austràlia, el Japó i Rússia.

"De les nostres experiències en viu, la que jo recordo molt és la nostra visita a Etiòpia", explica el Guillermo. "El nostre amic Miguel Llansó treballava en l’ambaixada d’Espanya a Addis Abeba i ens va convidar a tocar. No hi havia cap reclam d’audiència. Ningú ens coneixia. Malgrat tot, la gent va disfrutar". Qui també va disfrutar de Delorean per uns minuts va ser Bill Murray, al festival South By Southwest d’Austin (Texas). "¡Això diuen! De ser-hi, hi va ser. Però jo no el vaig veure. Solc dir que Bill Murray em va veure, però jo no el vaig veure a ell".

Disc a disc, Delorean es va assentar com un grup bastant únic de l’escena nacional. El seu fort era, en essència, pop alhora accessible i explorador, amb un element sensualista. Estaven una mica sols. ¿Massa? "Sempre és necessari un context, un ecosistema en què puguis respirar. T’has creat el teu propi univers, però ningú entra ni surt. A nosaltres ens va ajudar ser una banda, tenir un plantejament enfocat al directe. En directe la gent sempre ens ha entès millor".

L’últim bolo a BCN

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Els concerts de comiat seran, se suposa, especialment efectius, perquè la nostàlgia i el dolor faran de les seves. Són només quatre dates. La primera va ser el 26 de gener a Sant Sebastià: "Van venir els nostres pares, un munt d’amics... Va ser bastant especial". La pròxima és divendres, dia 22, en La [2] d’Apolo. Serà el seu últim concert (¡ai!) a la ciutat que ha sigut base del grup durant gairebé tota la seva existència.

"I ciutat que no pensem abandonar. Tots tenim aquí les nostres vides, les nostres feines.” Ekhi Lopetegui (baix i veus) està produint per a d’altres, fent música per a publicitat i fent classes de filosofia. Igor Escudero (bateria) treballa en el món del ‘management’. Unai Lazcano (guitarra, teclats) és tècnic de directe amb Rosalía i fa disseny de so per a 'mappings'. "Volem enfocar les nostres habilitats a feines", diu el Guillermo. "Jo tinc un col·lectiu anomenat Andanada amb el qual vull editar projectes experimentals i produir música i vídeo". Desanimar-se mai; abandonar la curiositat, mai.