Xarim Aresté, la música bastarda d'un indomable

Si els gustos musicals no estiguessin adulterats, Xarim Aresté sonaria a les radiofórmules i, més enllà del seu públic fidel, molta més gent apreciaria els alts vols poètics de les seves lletres i les virgueries que aconsegueix amb la seva malmesa guitarra acústica. "Haurem de trobar la talla / però hi ha tanta tralla...", canta a 'Indomables'. Si la indústria musical no estigués prostituïda, Xarim Aresté no hauria sentit la necessitat d'escriure aquesta cançó per criticar "que als artistes no els quedi cap més remei que llançar-se a l'abisme constantment, sense cap garantia a l'horitzó".

L'encomanadissa Indomables permet, a més, una lectura política: "Cents de milers de sistemes / tots fallant alhora, fent llums allà fora... / cents de milers de persones caminant alhora / somniant allà fora...".

"No la vaig compondre amb aquesta intenció, però les cançons acaben sent un reflex de la situació actual, de manera que una interpretació en clau política és inevitable. De fet, m'ha passat en altres temes com 'Riu amunt' [Un es fa el boig, l'altre treu pit / la foguera és plena de cavalls / ens hem quedat muts amb tants de crits / i ens han segrestat el ball...] i 'Descalç' [si vols anar lliure en endavant / pots seguir descalç / per les roques de l'engany]. Al final -afegeix el cantautor de Flix-, comproves que el significat de la teva música no està escrit ni tancat: els altres el completen".

INCONTINÈNCIA CREATIVA

Aresté va oferir un aperitiu al novembre, a El Molino, del seu nou disc, 'Polinèsies' (Bankrobber). Però la presentació oficial (acompanyat per la banda) serà divendres, 19 de gener, al Sant Andreu Teatre, en el ciclo 'enciSAT'. Recital en què estrenarà dues peces inèdites, arran d'experiències recents i de la seva saludable incontinència creativa. "M'han passat tantes coses els últims mesos que han propiciat que compongués de nou i que sentís la necessitat de mostrar-les i compartir-les".

Els dilemes personals i professionals es transformen massa sovint en obstacles que, amb sort, "un pot convertir en al·licients". "Em plantejo fins a quin punt estic aportant alguna cosa, si em surt a compte fer concerts...", explica amb sincera humilitat.

Pel camí un es troba amb massa esculls i dificultats. "Però precisament quan els superes és quan crees el teu propi camí. Al cap i a la fi, la música no deixa de ser un instint que t'ajuda a ordenar el caos. A la cançó li poses una harmonia, un clímax, i agafa sentit. A la vida passa el mateix: hi ha d'haver un ordre, un significat, perquè no sentis que s'esvaeix. Potser si no topessis amb els obstacles, ni les cançons ni la teva existència tindrien tornades".

EL LLENGUATGE DEL SUBCONSCIENT

L'exintegrant de Very Pomelo beu del blues, de la música americana i del so mediterrani. Però el seu segell personal és incontestable. A més, en tots els seus discos hi ha el que ell mateix anomena "moments orientals": cançons d'un sol to; modals.

A 'Polinèsies' és la mística 'Mil antenes' [en la línia d''El presseguer' i 'Magenta']. "Sempre m'ha agradat jugar amb les instruments. Tinc un banjo que faig sonar com un sitar. Em

Notícies relacionades

Un Nadal de joguina

Un pessebre de muntanya al Bages

diverteix viatjar des de casa. Potser per això diuen que tinc un punt zíngar.

M'encantaria que als meus concerts vinguessin pakistanesos, xinesos, africans... gent de tot arreu. Perquè la música sempre ha sigut bastarda i ha servit per unir mons. La rumba n'és un exemple meravellós: es va avançar unint l'Àfrica amb Amèrica i Europa. La música és bastarda per definició. Sempre va una mica més avançada que la humanitat".