Menjar sol, per Òscar Broc

Fa molts anys, jo n’era un. M’aterria la idea d’entrar en un restaurant i demanar taula per a un. Hi havia alguna cosa de vergonya, de por al què diran, de «mira aquest friqui», jo què sé... La figura del comensal solitari em produïa una estranya melancolia que, amb el pas del temps, he après a transformar en plaer. 

Quan superes l’estúpida barrera de la pressió social, descobreixes que menjar sol és una benedicció: no hi ha converses absurdes amb què omplir el buit, no hi ha experts en vi, no hauràs d’escoltar les mateixes anècdotes d’aquell viatge a Tailàndia ni treure la maleïda calculadora per saber el que toca pagar a cadascú.

Metadona de sociables

Notícies relacionades

Una de les millors cafeteries del món està al Poblenou

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

El periodista gastronòmic Rafael Tonon, explica a ‘Las revoluciones de la comida’ que cada vegada més persones mengen soles perquè ho han elegit. Mirar de veure-ho com una experiència positiva i alegre, assegura, pot servir-nos per conèixer els nostres propis gustos sense necessitat d’agradar a ningú. 

Jo vaig començar per la barra. Metadona per a comensals sociables. T’ajuda a desenganxar-te de la companyia, fa que la transició a la soledat sigui el més suau possible. A la llarga, t’armaràs de valor per demanar taula per a un i podràs disfrutar d’un àpat amb tu mateix, sense interferències, sense por de l’estigma. Ben mirat, amb l’smartphone a sobre, ¿qui dimonis està sol avui dia?