Moll per a tothom

Espero el meu torn a la carnisseria. La senyora que tinc davant demana moll amb summa naturalitat, mentre introdueix diversos filets al carro. La dependenta dibuixa una ganyota que segurament ha repetit diverses vegades durant el dia. Fa hores que no li queda moll, assegura, i no amaga la seva sorpresa davant el sobtat èxit d’aquesta substància que s’amaga a l’interior dels ossos dels animals: abans se li amuntegaven els fèmurs a la nevera. Actualment hi ha bufetades per aconseguir-los. 

Em moro pel teu os

Podria esgrimir teories rares per explicar la mollmania. Podria posar-me la disfressa de gastrònom enfurismat i renyar els foodies per posar de moda i encarir un producte antic que abans regalaven a les carnisseries. Però no vaig muntar el drama, perquè hi ha una raó molt més senzilla per explicar aquest boom: el moll és escandalosament bo i quan el tastes acabat de treure de la brasa, ja no hi ha marxa enrere. No és gaire difícil entendre-ho. 

Notícies relacionades

El xou de Carlos Ríos, per Òscar Broc

Pokin’s immortal

Encara recordo vívidament el meu primer moll amb ‘steak tartar’ a Suculent fa cinc anys. O l’arròs amb moll ratllat que executava Borja García quan era a Dos Pebrots. Han passat ja uns quants hiverns i aquest producte segueix creixent i creixent: a l’acabat d’inaugurar restaurant Aleia, per exemple, és un els plats estrella. Definitivament, ens queda molt os per menjar.