Del panettone no se’n surt

Em dic Òscar Broc, he sigut un addicte al panettone durant molts anys i no porto bones notícies per al meu terapeuta: l’altre dia, després de molt temps sense ficar-me res al cos, vaig recaure. I tant si vaig recaure. L’atzar va voler que passés per davant de la perillosa fleca Cloudstreet Bakery i, abans que la meva parella pogués dir: «Ni ho intentis, maleït jonqui», una de les meves mans ja sostenia un dels seus panettones d’alta puresa, mentre l’altra passava la Visa per sobre del datàfon.

Quan entres al turbulent món del panettone, ets l’últim a assabentar-te que la teva vida s’ha fet miques. Et passes el dia tremolant davant de la persiana d’Ochiai, Oriol Balaguer, L’Atelier i altres proveïdors del submon pastisser. Els teus amics i familiars ja no t’agafen el telèfon, farts que els demanis diners perquè no t’arriba per al nou exemplar de Triticum. Comences a faltar a la feina, retorçat al llit per la sobredosi de brioixeria italiana. La quantitat de sucre et podreix les dents, com el crac. Definitivament, del panettone no se’n surt.

Cecs de massa mare

I la cosa va a més. El panettone ja corre pels carrers amb total llibertat, és l’estupefaent més en voga, cada vegada enganxa més incauts. Si no tallem el subministrament de soca-rel, estic convençut que, en qüestió de dos o tres anys, veurem fotos de partides confiscades per la policia amb panettones de fruita confitada, en lloc de roques de metamfetamina, tauletes de sildenafil i flascons de GHB. ¿Algú dubta que d’aquí a uns anys practicarem el ‘chem sex’ amb els millors panettones de massa mare del mercat sobre la taula? Sé que no és cap consol, però almenys endolcirem un futur que es prometia molt, ehem, amarg.