Miratge a domicili

Veig la foto de dimarts passat, amb els xefs més mediàtics demanant la reactivació del sector, i tot i que aplaudeixo la iniciativa, no puc evitar preguntar-me si l’ofensiva arriba massa tard per a aquells negocis més humils i abocats a la fallida, els propietaris dels quals no tenen contractes publicitaris, no fan caríssimes conferències o no presenten programes de televisió que els permetin redreçar-se.

L’únic clau a què es poden aferrar aquests restaurants modestos no crema, està encès: el ‘delivery’. Aquests dies he pogut provar molts ‘deliveries’ i, tot i que s’aprecia l’esforç de la majoria de restaurants per comptar amb un ‘packaging’ reciclable, incloure-hi instruccions perquè acabis el plat a casa i minimitzar els estralls de la bici, en molts casos l’experiència culinària és tan poc encisadora com el futbol sense públic.

Tolerància zero.

El ‘delivery’ és el miratge borrós de l’esperit d’un restaurant. Ho saben els clients i també els cuiners, que no només veuen com els seus plats es deprecien durant el trajecte, sinó que han de convertir-se en robots ‘multitask’ i preparar les comandes, empaquetar el menjar perquè arribi en el millor estat possible, controlar els ‘riders’, bregar amb els problemes tècnics de la xarxa, empassar-se amb un somriure les comissions de les plataformes de repartiment i no enfonsar-se emocionalment al comprovar que els ingressos són irrisoris i les factures continuen punxant-los el coll, com la navalla rovellada d’un atracador embogit. Així doncs, tolerància zero amb els gurus que tenen el desvergonyiment de vendre’l com una opció de futur, perquè el ‘delivery’ no és cap solució, ni tan sols un pedaç: és una tireta en una jugular seccionada.