Agafa pa i suca'l

Coriandre: sabó, sabó

El coriandre està de moda, però ningú m'ha preparat per a aquesta tempesta perfecta de coriandre que ho assola tot, i ja està a punt d'introduir els seus sabonosos tentacles a l'entrepà de xoriço

Òscar Broc

Coriandre: sabó, sabó

Tots recordem la primera vegada d’alguna cosa. Jo recordo com si fos ahir la primera vegada que vaig introduir coriandre al meu organisme. Una detonació sabonosa per tota la boca. Com si m’haguessin entaforat una pastilla de detergent per a rentaplats gola avall. Vaig arribar a pensar que havien confós la salsa sriracha amb el Fairy.

Des d’aquell dia de malson, no hi ha hagut manera de fer les paus amb aquesta herba tan diabòlica. Li he donat diverses oportunitats, he intentat guanyar-me la seva confiança, però ella només m’ha contestat amb sabó. Un ‘jacuzzi’ ple de sabó. He llegit en diverses pàgines web especialitzades que la repugnància pel coriandre té una base genètica i vull (necessito) creure-m’ho, ja que només conec una persona que l’odiï igual que jo: el meu cunyat. I ja tenim prou friquisme tots dos com per sumar una altra mania gratuïta a les nostres neurosis. Déu no ha volgut que ens agradi el coriandre. Punt. Es viu millor així.   

El problema és que el coriandre està de moda. És a tot arreu. ¿La invasió dels ultracossos? Un acudit al costat de la invasió dels coriandres. Si vaig a un restaurant tailandès, mexicà o peruà sé que em tocarà anar amb peus de plom. Però ningú m’ha preparat per a aquesta tempesta perfecta de coriandre que ho assola tot, i ja està a punt d’introduir els seus sabonosos tentacles al bocata de xoriço. Acabo d’acabar el ‘Drácula’ de la BBC (Netflix), la sèrie de la qual tothom parla, i em sobrevé una reflexió marcada a foc pel trauma. Si un Bram Stoker ‘hipster’ hagués ambientat la seva novel·la a la Barcelona actual, els vilatans no protegirien les finestres amb rastelleres d’alls: penjarien grapats de coriandre. Un remei ‘foodie’ infal·lible contra els no morts. I contra alguns vius.