¿La 'sufisie' què?

No n’hi ha prou amb engolir el que dicten les modes. No n’hi ha prou amb fotografiar cebiches com si fossin litografies d’Andy Warhol. Ara per sentir-te especial en això del menjar també és necessari vomitar més anglicismes que un creatiu publicitari. És igual que el creatiu i tu hàgiu nascut a Torrelodones, no a Brooklyn, i que patiu espasmes epilèptics quan us posen una pel·lícula en V. O. subtitulada; una vacil·lada en anglès, llançada com una bomba d’hidrogen a meitat d’una frase, pot rescatar-te de la vulgaritat en un ‘plis’. ¡Boom! 

Per alguna raó insondable, per a molts flipats la distància que separa el menjar de carrer de l’street food és la mateixa que hi ha entre Tijeritas i Drake. El llenguatge de la publicitat, hipertrofiat a cop d’anglicismes inabastables per a la plebs, ha infectat el discurs gastronòmic. I m’incloc en la sèpsia: moltes vegades, als meus escrits també es colen vocables d’importació com si fossin bacteris a prova d’Arturo Pérez-Reverte.

La batalla contra el ‘cool’ està gairebé perduda. Queden lluny els dies de: «¿más gachas, don Camilo?». El postureig s’ha menjat el seny i el més important és molar, tot i que et carreguis l’idioma. Així doncs, en el pròxim show cooking comenta que vas estar al soft opening d’un nou afterwork healthy, un hot spot amb food trucks de finger food i sucs cold pressed. Afegeix que et vas beure un flat white i un smoothie detox, i que vas tastar un wrap de pulled pork perquè ja no ets veggie... I no t’oblidis d’acabar el discurs amb agüán, apeich, agromenáuer: et convertiràs per mèrits propis en el rei (nu) de la festa.