Conde del asalto

Ganes canines d’anar al Verdi

És impossible fugir de ‘La patrulla canina’ si tens fills de menys de 5 anys. Com l’heroi de la tragèdia: com més fuges del teu destí, més t’hi estampes

Ganes canines d’anar al Verdi

Ganes de demanar un te amb un núvol de llet. Ganes que faci fred per posar-me un jersei amb coll de cigne. Ganes que se m’escaroli el cabell per semblar realment despentinat. Ganes de pagar amb les penúltimes monedes i de sortir al carrer amb les ‘Meditacions’ de Marco Aurelio o ‘La nàusea’ de Sartre sota l’axil·la. Ganes de cargolar-me un cigarro, però no ara, sinó quan encara ningú fumava tabac de cargolar. Ganes d’arribar a l’últim moment i pagar l’entrada amb les últimes monedes. Ganes d’agafar els folis de l’entrada on t’expliquen què ha dit la crítica de tal pel·lícula. Ganes que hi hagi algú amb ganes de parlar de l’última de Kaurismaki. Ganes d’arrepapar-me a la Sala 1 d’aquest cine llegendari i, al veure les enormes cortines color carbassa que cobreixen l’enormíssima pantalla minuts abans de l’acció, ganes de deixar anar ben alt: «¡Que gran és el cine!». Ganes d’esbrinar el telèfon fix de Garci per trucar a les dues de la matinada i cridar: «¡Que gran és el cine!». I després penjar. Ganes, moltes ganes, les que tenia, després de dos anys sense fer-ho, després de tota una pandèmia sense trepitjar-lo, de tornar al cine Verdi

Es descorren les cortines i em disposo a veure una pel·lícula més profunda que l’última de Terrence Malick. És llavors quan apareix a la pantalla gegant una insígnia on llegeixo: ‘La patrulla canina: La película’

És impossible fugir de ‘La patrulla canina’ si tens fills de menys de cinc anys. Com l’heroi de la tragèdia: com més fuges del teu destí, més t’hi estampes. Marshall, Chase, Zuma, Skye, Rocky i Rubble hi acudiran. Si et promets no posar-li més aquesta sèrie, trobaràs la cara dels cadells a la tapa del Danonino, cobrint l’ou de xocolata, a l’anunci de la farmàcia.

La sèrie planteja l’existència d’una espècie d’emprenedor de start-ups, però d’uns 11 anys (autoexplotació infantil) que ha reunit una espècie de banda paramilitar o de seguretat privada per protegir Badia Aventura. Cada gosset té el seu comportament esterotipat (el pocatraça, l’hipermotivat, el golafre... la noia, perquè només n’hi ha una amb ocasionals cameos d’una altra) per la qual cosa el missatge que es deriva és que poc pots evolucionar. He llegit últimament articles als principals diaris de la premsa internacional parlant del seu missatge ultraneoliberal, de com hiperexcitan als nens, de com reforcen prejudicis de gènere. Tots escrits per pares i mares com jo. 

La primera pel·lícula

Notícies relacionades

Però aquí estem, butaca amb butaca. I gairebé puc escoltar el cor del meu fill, que sembla una estampida de poltres desbocats per l’emoció. Més que mirar la pantalla, miro la cara del nen mirant la pantalla. I penso que és la primera pel·lícula que veu en el cine i que no l’escolliré jo. I, escolta, fins i tot em semblen monos aquestes disfresses i fins i tot ric (exageradament) amb els acudits, quan Rubble es posa el perruquí d’aquell reporter. O amb aquell gag metaliterari, quan Ryder diu que va aconseguir muntar aquest luxós Centre de Comandament venent marxandatge dels cadells als pares: «Es venen com rosquilles», diu, ensenyant una samarreta de ‘La patrulla’ (molt semblant a la del meu fill). I el mocós riu amb la boca plena de dents, de llet i crispetes, gairebé fins a les llàgrimes. I llavors, no voldria ser a cap altra pel·lícula. I molt menys a cap altre lloc.