comte de l'assalt

Mocador de Reis

Cada vegada que algú trencava el paper i apareixia un mocador, jo sabia que Baltasar, Melcior o Gaspar m'acabaven de fer un acudit de col·legues. Encara ric quan passa això

Miqui Otero

Mocador de Reis

ALBERT BERTRAN

Hi va haver a Barcelona una mare que va ostentar el títol de ‘La Dona dels Mocadors’. Era amb els mocadors el mateix que Imelda Marcos amb les sabates (va confessar que en tenia més de 3.000). I tot gràcies a la contínua distracció nadalenca del seu fill. 

El seu fill era un dels meus millors amics de l’escola. Cada 5 de gener, quan ja havia caigut la nit i també alguna cervesa, tenia un rapte de responsabilitat i deia: «Li he de regalar alguna cosa a la meva mare». I després: «¿Què li podria regalar?». I tot seguit, any rere any, rere any: «Ja ho sé: ¡Un mocador!». El descuit de no tenir preparat el regal es va formular primer com a tragèdia i més endavant, a mesura que avançava en edat, com a farsa. O, almenys, com a autoparòdia: «Un pañuel·lo», deia, marcant l’accent català (imitava molt bé els acudits d’Eugenio) quan ja era postadolescent i portava moltes pashmines i fulards i, efectivament, «pañuel·los» regalats. 

Els comprava, a més, sempre al mateix lloc. Abans d’Amazon i de l’elasticitat de molts horaris comercials, el cementiri on anaven a comprar tots els elefants sense memòria, tots els que no havien pensant abans en els regals, eren aquestes parades de Gran Via amb Urgell, embolicades en una aroma de xurros i porres de crema que equivalia a salvació. L’olor de la compra d’última hora. Allà es venen, encara avui, joguines de drap, joies de disseny més aviat ‘hippy’, peluixos dels dibuixos animats de temporada, «pañuel.los» i fins i tot elegants barrets de feltre (aquests Fedora imponents, que un temps després vaig descobrir que venia el pare italià d’una molt bona amiga meva). 

Hi ha una cosa bonica en aquest entorn. Conviuen, de manera harmoniosa, la gansoneria improvisada de gent que no dona massa importància als regals nadalencs amb la mirada buida, al·lucinada i nerviosíssima, d’aquells altres que, malgrat haver-se fet un Excel a finals de setembre, no han pogut vèncer determinades contingències, no han trobat tal relíquia reclamada. 

El meu amic ho tenia clar. Només has d’improvisar prou vegades per considerar tradició la improvisació. Ell era llavors postadolescent i, per tant, es pensava que s’havia d’encarregar del regal. En l’adolescència, aquell període que arriba quan els Reis regalen una colònia o un «val per» quan es vol oblidar la infantesa, algú fins i tot es posa conspiranoic i dubta de l’existència de Ses Majestats. Tot i que després al tornar a casa descobria que els Reis Mags havien fet la seva feina i no s’havien limitat a un mocador. 

Regals després del sopar

Jo, després de la rutina de la cavalcada, la fira de compradors d’última hora i el mocador, tornava a casa, allà al costat, on sopàvem amb tota la família. La meva família sempre ha adaptat les tradicions a les seves necessitats. Així que sabíem que els regals arribaven després del sopar. En concret, després del didalet d’orujo d’herbes dels grans. ¿Per a què esperar l’endemà si se suposa que a mitjanit ja era dia de Reis? I de la mateixa manera màgica (no remunerada) que havien aparegut els plats de menjar per obra i gràcia de la meva mare (o quan era a casa de la tieta, per obra i gràcia d’ella) apareixien també els regals a sobre del llit de matrimoni. Cada vegada que algú trencava el paper i apareixia un mocador, jo sabia que Baltasar, Melcior o Gaspar m’acabaven de fer un acudit de col·legues. Encara ric quan passa això.