El Nadal 'brilli brilli'

Hi va haver un temps, no tan llunyà, en què els lluentons i les seves cosines ‘glam’ –la purpurina, la pedreria i els vidres– estaven circumscrits a la nit, al Nadal i a una certa desviació d’aquesta noció avui decadent que es feia anomenar bon gust. «Algunes persones necessiten lluentons, d’altres no», va dir en un atac de dignitat la dissenyadora Edith Head, orgullosa del seu vestit de setí amb què Grace Kelly va recollir el seu Oscar el 1955 i va aparèixer a la portada de ‘Life’. Els lluentons, com les brillantors, han sigut, per dir-ho així, el ‘clickbait’ de la indumentària. Més de Marilyn Monroe que d’Audrey Hepburn i, per descomptat, un acabat perfecte per a la ‘drag’ RuPaul, Britney Spears i Beyoncé.

No obstant, d’un parell d’anys ençà, la moda sembla ser feliç conjuntant esclats amb l’arbre de Nadal i la bola de discoteca. Sovintegen els tutorials de com enlluernar en la seva justa mesura, els adolescents d’‘Euphoria’ vessen llàgrimes de purpurina i les firmes han trobat en el ‘brilli brilli’ una mina per fer del luxe ‘de tota la vida’ una cosa més bruta, desviada i de carrer, a més d’una fórmula per destacar en passarel·les i viralitzar a les xarxes socials. 

Fascinació atàvica per la brillantor

Fascinació atàvica per la brillantorNo obstant, més enllà de la conjuntura, que la sagrada família dels ‘hashtags’ –elsKardashian– hagi donat la benvinguda al Nadal amb més brillantors que Times Square també té un punt d’antropològic. Segons estudis científics, els humans tenim una fascinació atàvica per la brillantor relacionada amb la llum que reflecteix l’aigua. De fet, al paleolític ja es va utilitzar la mica a les pintures rupestres i, fins i tot, s’han trobat traces d’un mineral reflector en el maquillatge dels neandertals. És més. Tutankamon, prescriptor en les seves coses, se’n va anar al més enllà amb discos d’or embastats a les seves peces i els potentats europeus antics també es van cosir monedes i metalls preciosos a la roba com a signe de classe.

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

La història va seguir a Hollywood –i això que als anys 30 portar lluentons suposava un plus d’heroïcitat: podies patir una lesió si la gelatina electroxapada es fonia– i va fer un gir de guió amb el ‘glam’, quan David Bowie i companyia van convertir el maquillatge i la purpurina –«aquest herpes de les manualitats», va dir l’humorista Demetri Martin– en una andanada ‘kitsch’ i andrògina contra el rock i els seus nois perillosos, sempre tan testosterònics que es prenien tan seriosament.

Només un però: millor donar llarga vida als lluentons. Que, a falta d’alternatives eco accessibles, tampoc és qüestió que per lluir ‘brilli’ una nit el PVC acabi engrossint els microplàstics dels oceans.