MODA

Obrin pas a les celles XXL

Més enllà de la picada d'ullet a Frida Kahlo, l'entrecella de Rosalía també és símptoma del cansament davant de la depilació que es polsa al carrer

Núria Marrón

Obrin pas a les celles XXL

DANNY MOLOSHOK

Des que la periodista Caitlin Moran va llançar la seva particular fàtua contra la tirania depilatòria íntima –«se’ns està obligant a pagar per la cura i manteniment del nostre entrecuix com si es tractés d’un jardí de la comunitat», escrivia a ‘Cómo ser mujer’–, la dissidència vellosa ha entrat amb nervi en la conversa. I prova d’això és que Rosalía, maquinària supersuccionadora de codis folklòrics i de carrer, ha ‘samplejat’ l’entrecella de Frida Kahlo i l’ha afegit a la seva frenètica barreja de ‘flaixos’ atàvics amb ungles de gel, dents d’or i plataformes sobre la qual està construint el seu avatar de diva global.

La pintora Frida Kahlo.

No entrarem aquí en el pertinent (o no) que és tornar a la pobra Kahlo, grapejada fins i tot en els ‘souvenires’ d’autoajuda pop, però s’ha de recordar que la mexicana, fa més de 80 anys, ja es pentinava cada dia la seva entrecella, i fins i tot se la repintava amb un llapis Revlon, perfectament conscient del curtcircuit d’abjecció que provocava als qui es creuaven amb ella.

La desfilada de Gucci de l’hivern passat.

És difícil determinar en quin moment les celles silvestres, com el pèl natural, es van convertir en enemic públic de les dones. A l’antic Egipte –paraula d’Heròdot– senyores i senyors se les afaitaven en senyal de dol per la mort d’un gat domèstic, i a la Grècia i Roma clàssiques l’entrecella era sinònim de sensualitat i intel·ligència. De fet, no va ser fins a l’edat mitjana que les dones van començar a depilar-se les celles, fins i tot les pestanyes, per ‘aclarir’ el front. I tot i que el pèl està deixant de ser anatema –per a fiasco de la indústria que l’alimenta–, encara s’ha de tenir una seguretat de plom per lluir celles desbordants fora de videoclips i passarel·les.

Temes: Moda