Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

el museu imaginari

El banc del Festival de Pedralbes

El director de la mostra, Martín Pérez, va imaginar com muntaria els concerts als jardins del Palau Reial assegut en aquest racó de l'espai verd

Ferran Imedio

El banc del Festival de Pedralbes

ASLI YARIMOGLU

Martín Pérez amb prou feines havia freqüentat els jardins del Palau Reial quan estudiava Empresarials, malgrat que la universitat era just al costat. No obstant, avui dia coneix tots els racons d’aquest espai verd perquè dirigeix, des de fa set anys, el Festival Jardins de Pedralbes, que ja està en marxa i acabarà el 15 de juliol. Va ser en un d’aquests, passejant per allà en companyia d’una persona molt pròxima, on va acabar de convèncer-se que allò havia de ser l’escenari de concerts d’estiu.

"M’havia quedat sense la direcció del festival de Cap Roig i volia muntar-ne un a Barcelona. Vaig entrar en aquests jardins i ho vaig veure clar: havia de ser aquí. Però no hi havia manera d’encaixar un escenari i unes grades. I això que és gran: un autèntic bosc, no un jardinet, d’unes vuit hectàrees, com vuit camps de futbol", recorda.

Així que, després d’aquell passeig, es van asseure en un banc pròxim a l’accés del carrer de Pere Duran que està mig amagat entre la vegetació i que no és gens glamurós per al que podria esperar-se de tot un Palau Reial. I van començar a buscar solucions, i idear un pla, i il·lusionar-se. "La il·lusió és un dels grans motors de la vida, i més si és compartida", afirma amb una brillantor als ulls. Fins que van decidir muntar grades sobre l’estany davant el Palau Reial per a 2.400 persones.

"Dame un beso, pajarillo, no te asustes, colibrí"

La bonica història del banc –"ha sigut molt important a la meva vida", confessa– no acaba aquí, perquè Pérez va voler deixar constància de l’especial que és per a ell. ¿Com? Posant-li una placa en la qual s’hi pot llegir: "Dame un beso, pajarillo, no te asustes, colibrí (una frase que apareix a 'El desierto’, de la cantant Lhasa de Sela). Un secret mai revelat fins ara. L’emprenedor no vol explicar res més: ni a qui anava dirigit i ni què significa. Sembla una declaració d’amor. Com el que sent també pels jardins, un lloc "màgic i meravellós".