‘TOUR’ AMB TORTICOLI

Mira cap amunt: una ruta per les cúpules de Barcelona

Es veuen tants cims de pel·lícula que sembla que en qualsevol moment sentiràs Àragorn cridar des de dalt: «¡Enceneu les alimares!». Si alces la vista, la ciutat és un espectacle aeri de cúpules, pinacles, estàtues i cornises

Albert Fernández

Mira cap amunt: una ruta per les cúpules de Barcelona

Ara que hem adquirit el costum d’aixecar exageradament el cap per devorar calçots, aprofitem el gest. Aquest esforç cervical ens pot servir també per recrear la vista en el nostre deambular urbà. La ciutat guarda infinitat de tresors als seus terrats, des de cúpules esfèriques a pics verticals, altes xemeneies, filigranes en cornises i pètries recreacions d’antigues muses. Totes aquestes floritures arquitectòniques sobrevolen els nostres caps, però solen passar desapercebudes al comú dels homínids.  

Un món de cúpules 

Esferes simbòliques

Si ens abstraiem dels ondulants prodigis de Gaudí i veiem més enllà de cúpules arxifamoses com la que remata el Palau de la Generalitat, continuarem trobant fabuloses voltes als altars dels nostres carrers. Des de la perspectiva astronòmica de la cúpula giratòria de l’Observatori Fabra fins a l’esfera geodèsica que culmina coquetament Can Damians (Pelai, 54), afloren nombroses mostres d’aquests bulbs arquitectònics que simbolitzen el pas del que és terrenal al que és diví. 

Resulta fascinant contemplar des de la distància la coberta de la Casa Estapé (passeig de Sant Joan, 6), que presumeix amb el seu bonic mosaic geomètric en verd, blanc i blau. El conjunt modernista de les Cases Marfà (Alí Bei, 27-29) resisteix orgullós 10 anys després que un incendi gairebé l’enderroqués. Coronant la gesta, dues torretes apunten al cel amb les seves cúpules d’escames. 

No podem passar per alt sostres sublims com els que surten sobre l’Antic Banc Central (plaça de Catalunya, 23) i el Palau Nacional (avinguda dels Montanyans, 33-35). L’actual seu del MNAC, construïda per a l’Exposició Internacional de 1929, s’eleva cap a la glòria gràcies a la seva gran cúpula, feta a imatge de la de Sant Pere del Vaticà, i acompanyada per dues cupuletes més petites a cada banda.

M’encongeixen el cor les cobertes de teula fosca com les que rematen el Palauet Minerva (Diagonal, 464) i la Casa Balbina Mas de Miquel (Diagonal, 516-524). Molt semblant és aquesta mena de golfes de pissarra que enalteix la fascinant Casa Malagrida (passeig de Gràcia, 27). Si t’hi fixes, el passeig de Gràcia representa la continuïtat dels terrats definitiva. S’hi veuen tants cims esplendorosos, que sembla que en qualsevol moment sentirem Àragorn cridant des de dalt: «¡Enceneu les alimares! ¡Góndor demana ajuda!»


Agulles en l’aire

Estranyes cúspides

Sovint, aquests cims arquitectònics arriben a formes estrambòtiques, i la fantasia es dispara. La inspiració del gòtic medieval que va portar Josep Puig i Cadafalch a esmolar les sis torres angulars de la Casa de les Punxes (Rosselló, 260-262) continua provocant gran sorpresa i torticoli. Les seves punxegudes cobertes còniques s’eleven amb tanta fruïció que podrien ferir el cel. També fa petar la mandíbula l’eclèctic Mas Casanovas (Mas Casanovas, 55), antiga masia que avui acull una escola. Les seves fastuoses cúspides acuminades d’aire oriental substitueixen les originals, semiesfèriques.

Altres vegades, les cúpules es rematen amb formes variades a les seves parts més elevades. Aquesta polimorfia es fa molt evident a les llanternes, elements tubulars que habiliten buits per permetre una il·luminació més gran i ventilació. Resulten en exercicis tan fascinants com la sinuosa coberta de trencadís del Santuari de Sant Antoni de Pàdua (Santaló, 78) o el sensacional mirador noucentista de la popular Casa d’Antònia Serra i Mas (Pere IV, 102), el Flatiron del Poblenou. 

Us donaria molts més exemples, com els fastuosos templets de la Torre Andreu (avinguda del Tibidabo, 2-4) i la Casa Lleó Morera (passeig de Gràcia, 35) o el cimbori gòtic de l’edifici de la Caixa de Pensions (Via Laietana, 56-58), sobre el qual he cregut veure la capa de Batman més d’una vegada. Però prefereixo que busquis tu, i continuïs una estona amb el cap als núvols.


Rectes guaites 

Torres i campanars

El temps s’atura quan veus un campanar tan gloriós com el que corona la Facultat de Filologia i Comunicació (Gran Via de les Corts Catalanes, 585). La Universitat de Barcelona busca mecenes per restaurar la històrica torre del rellotge, que té els murs degradats. Els anys passen per a tothom. Pel Guinardó ressonen encara els sons de la parròquia Mare de Déu de Montserrat (avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, 144). L’estructura metàl·lica que embolcalla el seu campanar confereix a aquesta senzilla església un tarannà agusat i espectral al caure la tarda.

Altres vegades les hores broten de terra, com en el cas del campanar de Gràcia (plaça de la Vila de Gràcia), 33 metres de fabulosa torre coronada per un rellotge de quatre esferes, que marca el compàs dels nens jugant a la plaça i les tardes de ‘botellon’.

També resulten del tot imponents aquesta espècie de torres guaites que apareixen de tant en tant en la nostra llista de carrers. Per exemple, si passo sota la torre mirador de la Casa Enric Cera (Or, 38-40) o la Torre de les Aigües del Besòs (Selva de Mar, 9), no puc reprimir la sensació que m’espien des de dalt. T’assalta l’eterna qüestió: ¿qui vigila els vigilants?


Foc alt

Xemeneies sense fum

Malgrat que moltes van aturar la seva respiració industrial fa temps, les xemeneies d’antigues fàbriques continuen conquistant horitzons a diversos punts de la ciutat. Al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (Ramon Trias Fargas, 25-27) es pot veure una breu xemeneia de totxo vermell, similar a moltes altres que hi ha al barri del Poblenou, en record de velles indústries tèxtils i farinaires. Per trobar l’empara de la gran xemeneia de la Fàbrica Lehmann, fàbrica de nines que Ernst Paul Lehmann va inaugurar el 1893, t’has d’endinsar en un encantador pati empedrat de l’Eixample (Consell de Cent, 159). Al mateix barri somiaràs pujar per l’extractor gegant octogonal que domina l’entrada de l’Escola Industrial (Rosselló, 101).

La xemeneia del Vapor Nou, situada a la plaça del Poble Romaní, és l’única del segle XIX que es conserva al nucli històric de Gràcia, i té una placa commemorativa a Gato Pérez. Mentrestant, les populars Tres Xemeneies (Paral·lel, 49) es van envoltant de grafitis i murals per Pablo Hasél, i les estilitzades Tres Xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs continuen esbufegant pesadament, sospirant per un futur millor.


Retallades de cel

Ornaments i estàtues

¿Saps que des dels fanals que envolten l’Arc del Triomf t’observen uns dracs de metall que atalaien els confins del món? Així com el gran pòrtic d’entrada al passeig de Lluís Companys enriqueix el seu encant turístic poblant-se de figures mitològiques, com Apolo i Mercuri, per les cornises de Barcelona desborden multitud de guardians petris que pengen en picats vertiginosos. A la façana marítima del Govern Militar (passeig de Colom, 25) es pot veure una desfilada de formigó d’escultures al·legòriques creades per Felipe Coscolla. Les curioses gàrgoles del Pati dels Tarongers, que representen personatges del segle XVI, la telera que adorna la façana de la Casa Berenguer (Diputació, 246) o les monumentals àguiles que custodien l’Edifici de Duanes (passeig de Josep Carner, 27-29) són només alguns exemples de la variada cort d’heralds de pedra que custodien enclavaments poderosos de la ciutat. 

Fora d’això, si persisteixes a mirar cap a dalt, podràs fardar amb els amics datant edificis a simple vista, com si fossis Indiana Jones. Molts tenen pintada la seva data de construcció sota la cornisa, com la bonica casa modernista de Blasco de Garay, 75, construïda el 1899, com ens indica el seu muret superior. De regal, sabràs admirar com toca els frontons, aquestes artístiques rematades de la part superior de certes façanes modernistes. No costa embadalir-se admirant el coronament ondulat de la Casa Evarist Juncosa (rambla de Catalunya, 78) o el deliciós capçal de garlandes amb un ull de bou de la Casa Ricard Mestres (plaça del Sol / Planeta, 35).

Notícies relacionades

Només el cel és el límit per a aquesta fabulosa col·lecció d’horitzons retallats que eleva les nostres perspectives i ens fa volar el cap.