Alberto San Juan mostra a ‘La luz’ la complexa evolució d’un capellà pederasta

En la seqüència inicial de La luz, estrenada divendres passat en sales de cine, el protagonista parla al confessionari. Sembla que està en pau amb si mateix, però no és així. Està tramitant la dispensa del sacerdoci per sortir de l’Església i començar una nova vida amb el jove immigrant que estima. Però els delictes del passat continuen vigents en la seva consciència.

Sempre espinosa

Aquest seria, succintament, el material argumental amb què el director Fernando Franco parteix per realitzar un film que parla dels abusos sexuals a l’Església des d’una perspectiva diferent de la més tradicional. El tema, sempre espinós, cada vegada més freqüent –en la realitat i en les ficcions de les pantalles– ha sigut tractat pel cine de molt diverses formes, des de la repercussió de les agressions en les vides adultes de diversos personatges de Boston a Mystic river, de Clint Eastwood, a la tensa abstracció de la qual feia gala el xilè Pablo Larraín a El club, centrada en quatre sacerdots pederastes a qui els seus superiors han enviat a una casa d’una altra localitat costanera tant per purgar els seus pecats, perdó, els seus delictes, com per mantenir-los ocults i que els seus actes no esquitxin l’Església xilena.

A partir de les investigacions portades a terme pel periodista d’EL PERIÓDICO Guillem Sánchez, es va realitzar el 2024 el documental La fugida, amb producció de 3Cat i Prensa Ibérica, sobre dos capellans jesuïtes que van abusar de nens en escoles de Barcelona i la localitat boliviana de Cochabamba. El documental ha tingut continuació aquest mateix any amb La fugida. Veritats ocultes, sobre casos de pederàstia a les escoles dels escolapis.

Fernando Franco ha tractat al llarg de la seva filmografia temes tensos i complexos des d’una perspectiva, igual de tensa i fosca, que eludeix sempre qualsevol tipus de moralisme, llocs comuns o tendència a la crítica fàcil: la dificultat de comunicar-se amb els altres a La herida, la malaltia que dinamita la vida quotidiana d’una parella a Morir, la relació entre una jove insegura i un noi amb paràlisi cerebral a La consagración de la primavera i les conseqüències d’un tràgic accident de cotxe a Subsuelo.

Tot i que de realització i to més pausats que aquests films, La luz incideix en la mateixa línia. Monsalve, un capellà estimat pels feligresos del poble, inicia un viatge, que en principi sembla acostar-se a la redempció, buscant, trobant i demanant perdó als qui van ser les seves víctimes gairebé 30 anys enrere. És el cas del Gonzalo, que ara exerceix de metge –l’escena del retrobament, gairebé sense paraules, és molt dura–, i de l’Alberto, a qui troba en un bar, en una escena de virulenta humiliació. L’Alberto està interpretat per Nacho Sánchez, actor que al film Manticora, de Carlos Vermut, va encarnar un pedòfil, mentre que aquí és la víctima d’un pederasta.

A Franco li interessa mostrar els processos interiors de l’abusador, se’n penedeixi o no del que va fer, com les estratègies que han portat l’Església a silenciar tants casos durant dècades utilitzant les seves estructures de poder.

Notícies relacionades

Verónica Sanz: "M’han dit roja i fatxa; aquí penses que alguna cosa devem haver fet bé"

Una cançó amb "instruccions per fugir"

La pel·lícula entra en una fase més complexa a partir de les denúncies. "Tingues fe, Déu sap del teu penediment", suggereix l’arquebisbe a qui dona vida Miguel Rellán. Però això no és suficient per a Monsalve. Hi ha una cosa ingènua en el personatge. El lletrat que remarca la diferència entre pecat –als ulls del sacerdoci– i delicte –a ulls del món– li sacseja aquesta ingenuïtat: Monsalve vol entregar-se convençut que amb aquest acte el condemnaran a la pena màxima, però l’advocat li ha de recordar que entregar-se és un atenuant.A Franco li interessa tant mostrar els processos interiors de l’abusador, se’n penedeixi o no del que va fer, com les estratègies que han portat l’església a silenciar tants casos durant tantes dècades utilitzant les seves estructures de poder. La pel·lícula entra en una fase més complexa a partir de les denúncies. "Ten fe, Déu sap del teu penediment", suggereix l’arquebisbe a qui dona vida Miguel Rellán. Però això no és suficient per a Monsalve. Hi ha una cosa ingènua en el personatge. El mateix lletrat que remarca la diferència entre pecat –als ulls del sacerdoci– i delicte –a ulls del món– li sacseja aquesta ingenuïtat: Monsalve vol entregar-se personalment convençut que amb aquest actole condemnaran a la pena màxima, però l’advocat li ha de recordar que entregar-se és un atenuant.

El to neutre que esgrimeix Franco, el de mostrar sense jutjar, comporta que es doni una certa imatge de màrtir en l’evolució del personatge, no tant pel que va fer com pel que ja no pot solucionar. Aquesta és la seva croada, i aquesta és la corda fluixa molt fina en què ha decidit moure’s el director. No és un film fàcil i no agrada a tots els espectadors, com va passar fa gairebé 30 anys amb la salvatge Happiness de Todd Solondz. És diferent i més valent que obres consensuades com Spotlight, sobre els religiosos pederastes a Boston. La seva dissecció és austera i gèlida, i per això el malestar més gran que generaEl to neutre – que no neutral – que esgrimeix Franco, el de mostrar sense jutjar, comporta també que es doni una certa imatge de màrtir en l’evolució del personatge, no tant pel que va fer com pel que ja no pot solucionar. Aquesta és la seva croada, i aquest és la corda fluixa molt fina en què ha decidit moure’s el director. No és un film fàcil i no agradarà a tots els espectadors, com va passar fa gairebé 30 anys amb la salvatge ‘Happiness’ de Todd Solondz. És diferent, i més valent, que obres consensuades com ‘Spotlight’, sobre els religiós pederastes a Boston. La seva dissecció és austera i gèlida, i per això el malestar més gran que genera.