El festival, ¿l’últim refugi contra la polarització?

El que més crida l’atenció de l’actual Primavera Sound és aquesta convivència d’artistes situats en estètiques musicals (i existencials) antagòniques, quan en d’altres temps, el marc mental indie-alternatiu era rígid i, de bromes, les justes. Ara bandes de rictus sever adscrites al cop de guitarra hardcore i somrients vedets pop sortides de TikTok creuen els seus passos sense aparents traumes en una situació que ens diu alguna cosa del temps que vivim.

¿La música pot ser l’última reserva contra la famosa polarització? Alguna cosa hi ha, tot i que va per barris. El rebuig frontal que es percep davant el reggaeton i les músiques urbanes entre la ciutadania sènior segueix allà, de vegades amb una inflamació impròpia de certes edats. Escolti, calmi’s una mica, que és només música. Mentrestant, en un context d’aficionats més actius (els que es gasten 350 euros més IVA en l’abonament d’un festival), l’actitud és una altra. No és tant que allà, ara, a tothom li pugui agradar tot, sinó que la música dels altres no et molesta ni la vius com una agressió. Pots trobar-te-la al camí, parar-te a escoltar-la i observar-la, mirar fins i tot d’entendre la seva lògica i treure les teves conclusions sense necessitat de declarar la Tercera Guerra Mundial.

Notícies relacionades

‘Lunas rotas’ amb esperit de festa major

Valentín Roma torna al Macba, ara com a director

Es va veure aquests dies al Primavera, on fins i tot la incorporació a última hora d’Olivia Rodrigo, una estrella pop juvenil i del moment, que l’any que ve omplirà quatre sant jordis, no va rebentar l’equilibri intern del festival ni va deixar desert l’escenari on actuava l’honorable cap de cartell d’aquesta franja, My Bloody Valentine. Hi va haver públic per a tots dos, i fins i tot un flux d’assistents que va passar una estona en l’altre.

Hi ha, no obstant, una línia vermella que el Primavera no arriba a creuar: el mainstream espanyol. Això de Rusowsky aniria per allà, però no és un exemple nítid. Algú de l’organització em deia l’any passat que ells saben on col·locar el cordó, tot i que reconeixia que no era fàcil argumentar-ho: "Sabrina Carpenter, sí; Aitana, no", va dir. ¿Per què? La línia és fina. Sembla que amb el mainstream espanyol hi ha menys màniga ampla: ni tan sols artistes amb base rock com Amaral o Bunbury han actuat mai al festival. És possible que a Espanya i al món anglo anem ara a velocitats diferents en la confluència del comercial i el prestigiós. Però sí, parlem de música, un territori en el qual, malgrat tot, hi ha aquest intangible, aquest no sé què, que de vegades et fa abaixar el polze sense que sàpigues precisar per què.