La Renga, el grup argentí que rebenta estadis

La Renga, formació creada el 1988, el nom de la qual prové del lunfardo ("estar rengo és ‘ranquejar’: en el grup sempre hem pensat que ens faltava alguna cosa"), va obrir aquest periple el 15 de maig amb un ple al Poble Espanyol i el tancarà avui amb una segona actuació a la mateixa plaça. Mentrestant ha actuat a Berlín, Copenhaguen i Tenerife. Concerts amb aforaments molt inferiors als aforaments a què està acostumat. "Però ens agrada tocar i la quantitat de gent rai, siguin 60.000 en un estadi o 2.000 en un club", explica Chizzo. No exagera: a l’abril, La Renga va aplegar 100.000 assistents en concerts al parc de la Ciudad, a Buenos Aires.

Guitarres i bateries

Xifres que ens parlen de la implantació del seu so situat entre l’aparell rotund del hard rock i l’aspror urbana del punk, i "amb blues, balades i un toc de psicodèlia, tot ficat en una liquadora", apunta Chizzo. Un so amb punts d’ancoratge en la llarga tradició del rock argentí. "Pappo i Spinetta són pròcers per a nosaltres", remarca. Veient com fins i tot cantants de música urbana com Duki incorporen guitarres elèctriques i bateries, es diria que en aquest país és difícil escapar de l’influx del rock. "A l’Argentina el rock encara se sosté, i molt", afegeix.

Van viure un reconeixement amb el seu tercer àlbum, Despedazado por mil partes (1996), amb cançons com la tortuosa Balada del diablo y la muerte. Però el seu repertori té "molt de social i protesta, combatiu", apunta Chizzo. Aquí hi ha El revelde. "L’Argentina és un país on hi ha moltes protestes. Ara, aquest govern treu l’exèrcit a pegar als jubilats".

Notícies relacionades

Mor la directora de cine i televisió Josefina Molina

Donar el relleui agafar el relleu

La Renga manté un contenciós amb el president Javier Milei, que va incorporar la seva cançó Panic show a la campanya electoral del 2021 i l’ha continuada fent servir tot i les queixes i la demanda formalitzada pel grup. "No es pot usar una cançó per a una campanya sense demanar permís", indica Chizzo. "Si hagués vingut a parlar, li hauríem dit que no, perquè no ens agrada que una cançó, per una quantitat de diners, s’associï a un perfum, a una gasosa o a un partit polític, sigui quin sigui", deixa clar el cantant, que, a banda d’aquest episodi, advoca per certa concòrdia entre grups ideològics. "Al rock hi ha dretes i esquerres. Fins i tot als Ramones hi havia membres de diferents tendències".

El seu últim disc, Solo hace falta un mundo para dar una vuelta, es va gravar en directe, i abans va estrenar el documental Totalmente posseídos, sobre la gira a l’Argentina desplaçant-se amb moto. Un film inèdit a Espanya. "Ara mirem aquest festival de documentals musicals a Barcelona [l’In-Edit]", diu Chizzo. "Estaria bé presentar-lo".