El gran embolic de les monges de Sixena

El plural, en realitat, està de més, perquè gairebé tot es resumeix aquí en la figura de Virginia Calatayud Aleixandre, última religiosa de l’orde de Sant Joan de Jerusalem a Espanya i hereva gairebé accidental de tot el greuge. El seu nom va aparèixer en la causa fa més d’una dècada com a priora del convent alabès de Salinas d’Añana i comissària pontifícia de l’orde –càrrec que l’habilitava en exclusiva per demanar el retorn de les pintures– i ho va tornar a fer fa tot just una setmana, quan el MNAC li va enviar un burofax reclamant-li la devolució de 89.000 euros per la compra de 41 peces d’art del monestir que van tornar a l’Aragó el 2016. També la Generalitat reclama a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, a més de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i al bisbat de Barbastre-Montsó, 791.000 euros per la compra, conservació i restauració de 56 peces més adquirides per Catalunya i retornades per mandat judicial.

Compravenda d’art

Si sembla confús és precisament perquè ho és: les monges de Sixena apareixen no solament a la fotografia de les pintures murals, meravella del romànic que Josep Gudiol va arrencar el 1936 després de l’incendi que va arrasar el monestir, sinó també en una sèrie d’operacions de compravenda d’obres d’art anul·lades per la justícia. Entre les peces d’anada i tornada, joies del cenobi d’Osca com la caixa sepulcral d’Isabel d’Aragó i Monferrat o els sepulcres de fusta policromada del segle XV de sor Francisquina d’Erill i Castro i sor Beatriz Cornel. En realitat, res d’allò era nou per a les monges: seriosament afectades per la desamortització de 1836, feia dècades que subsistien gràcies, en part, a la venda del seu patrimoni, ja fossin taules del retaule major, el retaule gòtic de la Mare de Déu dels Desemparats o la cadira prioral de Blanca d’Aragó. Totes aquestes sortides, de fet, van accelerar la declaració del monestir com a monument nacional el 1923. Les vendes, però, no van acabar allà. Al contrari.

Es ven tresor

Calatayud, que només ha estat a Sixena de visita però va ser testimoni clau en el judici del 2016, és l’únic vestigi d’unes religioses que van abandonar el 1970 el monestir d’Osca, seriosament deteriorat –la sala capitular continuava sense sostre més de tres dècades després de l’incendi–, per fusionar-se amb la seva comunitat germana a Barcelona. Poc després, el 1976, es van traslladar a Valldoreix i van inaugurar un nou convent que, com recorda l’historiador de l’art Albert Velasco al seu llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema, van poder finançar gràcies a un crèdit de l’Institut Català del Sòl i a la venda d’obres d’art i objectes religiosos a la Generalitat.

Uns anys abans, el 1972 i el 1974, la priora de Sixena Angelita Opi ja havia dipositat al MNAC més d’un centenar de peces amb la condició de poder disposar-ne quan volgués i, segons van defensar al seu dia des de Vilanova de Sixena, perquè algunes obres que les monges s’havien emportat a Barcelona havien començat a desaparèixer. Una altra partida formada per les grans joies de l’anomenat tresor de Sixena, les 44 que la Guàrdia Civil va requisar el 2017 durant l’aplicació del 155, des de 1970 es trobaven en dipòsit al Museu Diocesà de Lleida. Aquests tres lots, els dos del MNAC i el del Museu de Lleida, són els que la Generalitat i el MNAC acabarien comprant el 1983, 1992 i 1994 per un total de 50 milions de pessetes, una venda que la justícia va declarar nul·la el 2015 al·legant que les peces formaven part d’un monument nacional i que no podien ser disgregades.

Rebel·lia processal

Durant el judici, les monges van ser declarades en rebel·lia processal, però abans de saber el sentit de la sentència ja havien cedit al govern aragonès poder per reclamar la devolució de les pintures murals, l’autèntic tresor de Sixena. Al final, les religioses van resultar exculpades i exonerades, però la batalla per les pintures es va enverinar durant una dècada més, fins que fa just un any el Tribunal Suprem va ratificar la condemna i va obligar el MNAC a restituir les pintures murals, una sentència amb una execució que continua estant enredada enmig d’un laberint de declaracions, informes tècnics i acusacions de deslleialtat institucional.

Molt abans d’això, el 1974, el pecat original: amb la mort de la priora Opi, la gestió dels béns de Sixena dipositats al MNAC i Lleida quedava en mans de Pilar Sanjoaquín, priora del monestir de Valldoreix, mare federal de l’orde i assenyalada per la part aragonesa, que no va dubtar a acusar-la en el judici de fer i desfer com li plaïa. Va ser ella, de fet, qui va autoritzar les vendes de 1983, 1992 i 1994, va llogar el monestir de Sixena a una orde francesa i, encara més sorprenent, va pilotar el 1991 un intent de vendre al MNAC les pintures murals per 50 milions de pessetes.

Ho explica Albert Velasco mentre aporta un document que detalla l’oferta: un primer pagament de 10 milions de pessetes, dues anualitats de 20 milions de pessetes el 1992 i 1993 i 2 milions més pels deu anys que havien estat sense rebre cap contraprestació pel dipòsit al museu. És remarcable, segons suggereix Velasco, que la quantitat "sigui molt similar a la quantitat que la Generalitat i el MNAC van acabar pagant per un lot d’objectes amb una importància històrica discreta, per dir-ho finament".

Un acord no escrit

La teoria de l’acord no escrit per les pintures no és nova i es remunta al 1966, quan la priora Opi esbroncava des de Sixena el director del MNAC, Josep Maria Ainaud de Lasarte, per no haver complert el que s’havia acordat. "Per l’exivició [sic] de les pintures de la Sala Capitular i des que vam quedar així tan sols un any hem rebut el que vam dir", li va escriure. Les pintures, recordem, van ingressar al museu després de l’incendi que va calcinar el monestir el 1936 i va convertir la capella sixtina del romànic en 64 rotlles de pintura abrasada que Josep Gudiol va arrencar i es va emportar a Barcelona. Encara caldria esperar més de mig segle, tot just 56 anys, perquè un document de 1992 signat pel conseller de Cultura Joan Guitart i la mare Sanjoaquín recollís "la cessió de la custòdia i l’ús" de les pintures "per temps indefinit". En l’escrit, així mateix, queda també registrat que "l’orde de Sant Joan de Jerusalem es compromet a fer els tràmits i obtenir les autoritzacions necessàries per fer la donació de les pintures a la Generalitat".

Notícies relacionades

Mor la directora de cine i televisió Josefina Molina

Donar el relleui agafar el relleu

Res d’això es va complir, és clar, tot i que Velasco aporta un detall encara més aclaridor: per pagar els deutes adquirits per la construcció del monestir nou, les monges havien demanat a l’Institut Català del Sòl un crèdit de 15 milions de pessetes que, pel que sembla, tenien seriosos problemes per tornar. Un contratemps financer que, pel que sembla, les monges confiaven de resoldre gràcies a les pintures. Així ho va exposar, almenys, l’advocat de les religioses en una carta remesa al llavors director del MNAC, Eduard Carbonell, en què li recordava que "l’orde va cedir gratuïtament aquestes pintures a la Generalitat, però demanant un acord polític per a la condonació del préstec".

Al principi, es va arribar a un acord per assumir i perdonar el deute, però un laberint de tràmits burocràtics i administratius va acabar frenant tant la condonació del crèdit com l’aparent voluntat de les monges de donar les pintures.