La salut mental salta a la pista

"La salut mental continua sent un tabú enorme que s’ha de trencar –diu la directora de Corredora–. És veritat que últimament s’ha començat a parlar del tema i que les generacions més joves estan molt més sensibilitzades, però algunes malalties, com la que retrata la pel·lícula, encara estan associades a un munt d’estigmes i de prejudicis que hauríem de replantejar-nos seriosament".

La Cris, la protagonista de Corredora (esplèndida Alba Sáez) viu i s’entrena en un centre d’alt rendiment i, potser per omplir el buit que li va deixar la prematura pèrdua de la mare, ha construït la identitat entorn de l’exigència de la competició i la superació constant. No obstant, la pel·lícula evita el camí fàcil de plantejar una relació de causa i conseqüència quan la ment de la Cris comença a esquerdar-se. "Hauria sigut molt simplista relacionar el problema que té ella amb una única causa –apunta García Alonso–. Això seu no és una crisi d’ansietat prèvia a un campionat ni una síndrome del cremat. És bastant més complex, perquè és un brot psicòtic. Evidentment hi ha una relació amb aquest entorn de pressió i de sacrifici en què viu, però no n’és necessàriament la causa".

Una lesió invisible

L’embrió de Corredora és un curtmetratge, Tormenta de verano, en què Laura García Alonso ja tractava el tema de la psicosi, tot i que des del punt de vista d’un jove que ha de cuidar la seva mare malalta. "Traslladar el problema al món de l’esport d’elit ens obria una qüestió molt interessant: si una lesió física pot acabar amb la carrera d’un esportista, ¿què passa quan aquesta lesió és invisible? ¿Com es gestiona això? I, a més, com que és una atleta, hi ha una imatge molt potent d’algú que fuig dels seus propis fantasmes i per a qui córrer també és una espècie de mecanisme de regulació".

L’esport de competició funciona alhora a la pel·lícula com la metàfora d’una societat en què sembla que tot ens empeny a anar cada vegada més de pressa i en què proliferen els discursos sobre la superació dels mateixos límits. "Hi ha moltes coses del moment present, sí –concedeix la directora–. Donem molt valor a l’autoexigència, a l’ambició, a portar-nos al límit, a buscar el millor de nosaltres mateixos, a lluitar pels objectius... I tot això passa factura. És una ambivalència apassionant, perquè l’autoexigència és un motor que ens pot portar lluny, però també pot tenir un preu molt alt". En qualsevol cas, no hi ha ni rastre a Corredora de l’èpica que acostuma a acompanyar els relats esportius. "La pel·lícula és més aviat antièpica. I situa l’espectador en un lloc interessant de no saber si vol que la protagonista guanyi o no. Ens venia molt de desmuntar aquest clixé".

Si l’esport d’elit és el context de Corredora, el cor emocional del film s’ha de buscar en la relació que la Cris manté amb els seus familiars més pròxims, un pare benintencionat però desbordat per la situació (Àlex Brendemühl) i una germana que s’esforça a acompanyar sense imposar-se ni jutjar (Marina Salas). "En aquest tipus de malalties que afecten la capacitat de decisió de la gent, es planteja un dilema complexíssim –explica García Alonso–. ¿Fins a quin punt els altres podem imposar-nos a la voluntat del malalt? ¿Quan cal intervenir i quan no? És un equilibri molt difícil. No està bé envair la llibertat de l’altre, però això no pot servir de pretext per despreocupar-se del problema".

Una mirada perillosa

Notícies relacionades

Les sèries i la vida

La Pegatina incendia el Poble Espanyol

La cineasta posa molt èmfasi a remarcar que cada cas és diferent i que la imatge que tenim de les malalties mentals és d’una simplicitat alarmant, sovint condicionada per la mirada "morbosa" de les ficcions audiovisuals. "Jo, per exemple, em vaig horroritzar quan vaig veure la pel·lícula del Joker. Va ser lloadíssima, va guanyar milers de premis, tenia una direcció formidable, una fotografia meravellosa, uns actors fantàstics. Però, és clar, pel que fa al fons, plantejava una relació tan directa entre psicosi i psicopatia que era perillosíssima. Aquesta relació la normalitzem moltíssim fruit de la por que tenim de la bogeria, que en realitat penso que ve de la por que tenim de la nostra pròpia bogeria".

En mig de Corredora, brilla la interpretació de la barcelonina Alba Sáez, que va arribar a la pel·lícula, el seu primer llargmetratge, a través d’un càsting obert. "Necessitava una actriu capaç de fer una construcció enorme, amb molta empatia, i que a més fos una cara nova i tingués un físic d’atleta –assenyala la directora–. Quan l’Alba, que és ballarina, va entrar per la porta amb aquell domini del cos i aquella mirada profunda i fosca, vaig pensar: "Bé, ja la tenim". I després va fer una improvisació tan brillant que em va deixar absolutament embadalida. Fins i tot vaig reescriure el guió per incorporar el que ella ens va donar aquell dia. Vam tenir un any sencer per preparar el personatge. Ella s’entrenava per aprendre a córrer bé, que és una cosa molt difícil, i després venia a casa meva i improvisàvem una vegada i una altra fins que va sentir que dominava el paper i que confiava en mi. Ens jugàvem molt en l’elecció de l’actriu, i trobar l’Alba va ser un regal".