La mà de Déu i el llapis de Lenin

A l’Auditori de Cornellà, en conversa amb el periodista i director d’Abril Álex Sàlmon i en una nova entrega de les conferències del Cornellà Creació Fòrum, el guió s’intuïa semblant, però les variacions van començar aviat. "Cercas ha estat amb el Papa, però Sàlmon va entrevistar Déu, és a dir, Maradona, així que si algú ha tocat la mà de Déu, aquest ha sigut Sàlmon", va introduir el presentador, el professor d’Economia Jordi Martí Pidelaserra. Taules celestials i, en fi, un gotet d’inspiració divina per buscar les pessigolles polítiques a l’autor d’El impostor.

"Ara tens context per fer un molt bon llibre sobre l’Espanya política actual. Els personatges els tens", va disparar Sàlmon. "Tot personatge és interessant. ¿Zapatero? Sí, però també qualsevol persona que hi hagi aquí. Com va dir Flaubert, n’hi ha prou amb mirar una cosa atentament perquè es torni interessant", va esquivar Cercas, per a qui "la política és una cosa massa important per deixar-la en mans dels polítics" i ell, l’escriptor, "un torracollons". Raó de més per dedicar-li una novel·la. O potser no. "Jo sé que he d’escriure un llibre quan l’estómac em diu alguna cosa", va acabar de nou.

El dilema de la fe

Liquidada la connexió amb l’actualitat, el seu fort era buscar il·luminació en altres llocs. En la fe, per exemple. Un dilema macbethià al qual Cercas, ateu i anticlerical, continua donant voltes un any després de publicar el seu llibre sobre el Papa. "Tenir fe és molt més difícil que no tenir-ne. De vegades he sentit enveja de la gent que té fe. La meva mare, per exemple, era capaç de fer coses que jo no faré mai. El problema és que no és una cosa voluntària: com la intuïció poètica, se’n té o no se’n té", va reflexionar. Per si de cas, Cercas va confirmar que entre els seus plans no entra convertir-se ni participar en la gira espanyola de Lleó XIV, per més que des de la Conferència Episcopal l’hagin convidat a participar en un acte a Madrid.

Notícies relacionades

Les sèries i la vida

La Pegatina incendia el Poble Espanyol

Perquè, va venir a dir, una cosa és que la seva visió del cristianisme hagi canviat i una altra de molt diferent que continuï pensant que l’Església catòlica espanyola "ha sigut una catàstrofe". "¿El franquisme què era? Nacionalcatolicisme. I no és això i prou: és que abans vam tenir tres segles d’una església sinistra, clerical, sempre amb els rics i poderosos…", va apuntar.

En l’extrem oposat, i mòbil a la mà, el novel·lista va recitar unes frases d’un exemplar de Vida de Jesús, d’Ernest Renan, que va trobar a la biblioteca de la Société de Lecture de Ginebra. Passatges en què es podien llegir coses com ara "Jesús, des de cert punt de vista, és un anarquista" que "vol aniquilar la riquesa i el poder, però no apoderar-se’n" i que un tal Vladímir Ilitx Lenin havia remarcat amb llapis durant l’exili suís. "En això de no apoderar-se del poder no li va fer gaire cas, però això era el cristianisme. Crist era això", va concloure Cercas. Misteri resolt. O poc se’n falta.