Sibila Freijo, escriptora i periodista: «A les de 50 també ens agraden els de 30»

–Després de despullar-se emocionalment a «La sal», fent una autobiografia familiar de la seva infància i joventut, narra ara part de la seva vida sexual i amorosa, ¿què li ha fet més cosa?

–Sens dubte, em va costar més escriure «La sal». Parlar de la meva vida amorosa no m’ha costat gens perquè vaig estar 20 anys fent-ho en un blog a través d’un àlter ego que tothom sabia que era jo. Estic molt acostumada a parlar d’amor, de sexe i de relacions, i com des d’on millor relaten aquests assumptes és des de l’experiència pròpia, ¿per què amagar-me quan m’he exposat tantíssim?. Ja he perdut el sentit de pudor fa molt temps.

–Titula el seu llibre «Posa’m un altre vi que encara et veig lleig». ¿Tan malament està el panorama que fa falta alcohol pel mig per mantenir relacions passats els 50 anys?

–Està tan malament que fa falta l’ampolla sencera. Si no tens l’amor d’abans, és molt difícil trobar-lo ara. Hauríem de començar a despensar l’amor tal com ens ho havíem cregut, a veure-ho com el que realment és, que és el punt en què estem molta gent de la meva generació que ja hem passat per tot, pel bonic i pel lleig. Les dones hem estat molt dominades per l’amor o més aviat per la recerca d’ell.

–L’arc narratiu del llibre arrenca en què passa quan una dona torna al mercat després d’un divorci i recorre el camí del que li passa després de molts anys en cites Tinder, amb una mirada al passat, a l’amor de joventut. ¿Com és aquesta evolució?

–Resulta molt entendridor fer una mirada a aquest amor Disney que almenys jo he tingut la sort de viure en la meva joventut, però no crec que ara, amb més de 50, t’enamoris igual que als 20, el visquis igual ni reaccions igual. La pedrada aquesta que et dona quan t’enamores als 20 o 25 és més difícil que et doni als 50.

–Per això, diu que no existeix el gran amor, sinó la gran mirada.

– Aquesta frase m’agrada perquè de vegades ens passem bastant temps buscant l’amor com la gran cosa que ens salvarà, l’excepcionalitat que mai trobarem; i ens oblidem de disfrutar del camí, d’intentar passar-nos-ho bé i mirar la gent que tenim davant.

–¿Preservar l’amor a una determinada edat és el gran acte subversiu dels nostres dies?

–Sí, perquè ara està mal vist dir que vols amor, viure amb algú o que et vols enamorar. S’ha de mostrar desinterès, independència total i dir que tu et sobres emocionalment; la vulnerabilitat està mal vista. En aquest sentit l’acte subversiu dels nostres dies és a dir que necessitem l’altre. Si ara tens una cita i se t’acut dir que vols una cosa seriosa, l’oncle o la tia tarda 5 minuts a escapar-se de tu.

–D’una banda, el sexe ven i si ho escriu una dona més morbositat, però d’altra banda sembla un gènere injuriat –diu que li repeteixen sovint que pot escriure altres coses–. ¿Com soluciona aquest suposat conflicte?

–No fent ni cas, el primer, perquè allò de «podries fer altres coses» es resol dient «doncs mira, gràcies a la literatura eròtica estic parlant amb tu ara, he aconseguit publicar un llibre com «La sal», que no tenia res a veure, i ara publico el que vull amb una editorial boníssima». Es denosta la literatura comercial i més si està dirigida o és consumida per dones perquè es considera «literatura de noies», «frivolitat», «calaix de saldos», «poc seriós». Quan vaig començar amb la literatura eròtica, tenia molt clar que no sortiria al Babelia d’«El País», però m’és igual perquè prefereixo empatitzar amb les dones, que els meus llibres arribin a les consumidores que han d’arribar, que és a les que els agrada la meva literatura, i deixar-nos de tanta de tant posat i de tanta història.

–No li agrada que li preguntin si en els seus relats eròtics parla d’experiències pròpies; no obstant, en aquest llibre recorre a vivències. ¿Ha ficcionat molt? ¿S’ha volgut venjar d’alguna relació?

–M’ha passat tantes vegades que m’han preguntat si faig totes aquestes coses que explico a les meves novel·les, que jo els dic que sí, com advertint-los que es preparin. A aquesta gent que es creu a ulls clucs que el que fas et defineix em diverteix molt qüestionar-los si li preguntarien a un autor de novel·la negra quanta gent s’ha carregat. Després n’hi havia d’altres a qui els entrava el cangur quan s’assabentaven del que em dedicava. I respecte a la venjança, jo vinc de tot el món que em tracta malament a través de la literatura i ho tinc claríssim. La gent s’hauria d’anar amb molt ull de com ens tracten les escriptores i escriptors perquè després acabaran en un llibre, segur. Hi ha alguna exparella en aquest llibre que surt molt malparada, però a mi em fa un enorme gust posar-ho fatal en la ficció o als meus llibres, perquè literàriament parlant el mediocre no ven i no se li treu partit. Cal treure suc dels dolentíssims i dels boníssims.

–Parla de l’encastador. ¿Considera que busquem aquest perfil d’home?

–L’empotrador és com una fantasia, una cosa que saps que no et durarà, com un gelat, que el disfrutes sabent que s’acabarà aviat. A la gent que no tingui parella, li aconsellaria provar un empipador una vegada en la vida. No t’acompanyarà al centre de salut ni et posarà una alcaiata, però pots treure-li partit per passar l’estona.

–Fa una espècie d’horòscop xinès de tipus d’homes. ¿Quin és el millor per a una nit i quina per a una relació més duradora?

–Per a una relació duradora és un home com ens agraden ara: desconstruïts, feministes; que surtin de les reunions de feina per cuidar les criatures, que ens facin el menjar, que tendeixin la roba, que vagin al súper; i no es tracta d’ajudar sinó de buscar la igualtat en tot, en la paternitat, en la parella, que no s’espantin del nostre poder, de si guanyem més diners que ells o de la nostra sexualitat. Sisplau, que tots siguin així i que aprenguin a afegir-se a tot això que està passant, han d’afanyar-se perquè el camí del feminisme no para i el que no pugi al carro ho té bastant enutjat. I després per a una cosa així ràpida, algú amb sentit de l’humor, passar-s’ho bé, és la clau, ja siguin 5 minuts o tota la vida.

–¿Quin tipus de dona busquen els homes contemporanis?

–L’home contemporani està com molt acomodat i busca senyores que els facin el pla, els encanta que apareguis moníssima a sopar, triïs el restaurant, els donis conversa interessant, els diverteixes; o sigui, que tota la feina ho facis tu. Moltes ens hem adonat del truc, que ens ho treballem tot nosaltres en realitat.

Notícies relacionades

La síndrome de les ‘superdones’: ¿per què l’èxit professional fa que fracassin en l’amor?

Sánchez avala la "coherència" que Espanya no sigui a Eurovisió i sí al costat correcte

–¿Si el senyor de 50 les vol de 30, les dones de 50 haurien de quedar-se amb els de 70?

–No, d’això res, a les de 50 ens agraden també els homes de 30, cal dir-ho en veu alta perquè a alguns els costa sentir-ho, pel que sembla. S’ha de normalitzar que una dona de 60 anys pugui dir que té un amant de 38 i que no passi res, ni ningú se li tiri al coll ni es posi les mans al cap, això és del que es tracta.