Jennifer Lopez no aconsegueix insuflar vida

Jennifer Lopez  en la película El beso de la mujer araña.

Jennifer Lopez en la película El beso de la mujer araña.

1
Es llegeix en minuts

El beso de la mujer araña primer va ser una novel·la publicada per Manuel Puig el 1976 que va inspirar la pel·lícula homònima dirigida per Héctor Babenco el 1985, i que després va donar peu al muntatge teatral musical en què ara es basa aquesta estranya barreja de tragèdia, ostentació kitsch, denúncia política i idil·li queer. La protagonitzen un aparadorista gai (Tonatiuh Elizarraraz) i un pres polític (Diego Luna) que comparteixen cel·la durant la dictadura militar argentina i que s’evadeixen de la seva terrible realitat deixant volar la seva imaginació fins a un fals Edèn dissenyat a partir de l’era daurada dels musicals de Hollywood, habitat per una diva a la qual Jennifer Lopez atorga imponents moviments de ball i gran habilitat vocal, però no gaire vida.

Notícies relacionades

Segur que hi ha cineastes capaços de combinar sensibilitats artístiques com la de Costa-Gavras i la de Vincente Minnelli en una mateixa història –això és més o menys el que l’ocasió sembla requerir–, però, vist això, Bill Condon no n’és un.

La nova pel·lícula presenta la dictadura argentina d’una manera tan esquemàtica i genèrica que el marc polític del relat a estones funciona com un simple decorat, tan artificial com els interludis de cant i ball que trufen el seu metratge; i aquestes seqüències musicals, visions oníriques suposadament plenes de grandiositat, manquen per complet d’energia i dinamisme. El retrat de la vida a la presó, a més, no és prou sòrdid ni devastador com per establir el contrast necessari amb la fantasia en Tecnhnicolor narrada o inventada. Per molt que es dediqui a celebrar el potencial transformador de la il·lusió cinematogràfica, doncs, El beso de la mujer araña mai arriba a exhibir aquest mateix poder.