Cannes obre les portes i es regala un homenatge

Des de fa sis anys cada nova edició del festival de Cannes s’inaugura amb una pel·lícula francesa que s’estrena comercialment a tot França de forma simultània a la seva projecció en la cerimònia d’obertura. Segons la versió oficial, els organitzadors van adoptar la mesura a fi de convidar els seus conciutadans a la festa que l’esdeveniment representa. El cert, en canvi, és que ho van fer per reparar els danys de la seva relació amb el gremi dels exhibidors cinematogràfics gals, que entre 2017 i 2019 van estar en peu de guerra amb el festival per motius que no fa falta detallar aquí; n’hi ha prou de dir que tenen a veure amb Netflix.

I si es té en compte aquesta argúcia, té bastant sentit que la pel·lícula encarregada d’inaugurar la 79a edició hagi sigut un film que gira entorn de la impostura i la mentida. Són assumptes constants en la filmografia del director, Pierre Salvadori. "La mentida sempre m’ha semblat un recurs còmic molt eficaç, perquè genera caos, i la comèdia és caos organitzat. A més, un engany dona dinamisme a la narració perquè permet a l’espectador saber alguna cosa que els personatges ignoren", indica.

La Venus eléctrica és el seu onzè llargmetratge. El seu relat transcorre a París el 1928. Allà, un pintor que ha perdut la inspiració després de la mort de la seva dona contracta una mèdium perquè l’ajudi a establir contacte amb la morta, sense imaginar que la dona és una impostora. A poc a poc, l’engany es va transformant en una cosa semblant a un triangle amorós que difumina la línia divisòria entre el món dels vius i el dels morts. Salvadori demostra una capacitat evident per proposar una teatralitat gens encartonada, una atmosfera carnavalesca immersiva i una col·lecció de diàlegs sofisticats mentre presenta un altre motiu pel qual la seva pel·lícula és ideal per obrir Cannes.

Perquè, en última instància, La Venus eléctrica ha sigut dissenyada a manera d’homenatge al cine mateix. Queda clar, per exemple, al detectar les seves semblances a clàssics com Ser o no ser (1942), de Lubitsch, i Vertigen (1958), de Hitchcock, que fa més de sis dècades ja va parlar de falsos amants que tornen de la tomba. A més, la pel·lícula reivindica que la ficció, i per tant el cine, serveix per fer presents els morts, consolar els vius i transformar un engany en un miracle.

Mentre difonia aquest missatge al caire de l’onanisme, el festival va mirar d’esquivar els intents de la premsa de generar titulars cridaners i per tant virals. El seu director, Thierry Frémaux, va mantenir una trobada amb la premsa dilluns a la tarda, i en el seu transcurs va justificar com va poder –esperem que no es repeteixi, va venir a dir– l’absència total de grans produccions de Hollywood en la programació del certamen malgrat que en el seu moment es va confiar que es presentarien aquí la nova pel·lícula de Spielberg, El día de la revelación, o la nova entrega de la saga Star Wars, The Mandalorian i Grogu.

Solidaritat

Notícies relacionades

El PSC, Junts i ERC presenten al Parlament una llei de mecenatge

El director general del Liceu deixa el càrrec temporalment

En realitat, l’explicació és òbvia: recentment blockbusters presentats aquí com Indiana Jones i el dial del destí (2023), Elemental (2023) i Furiosa (2024) van fracassar en taquilla. Així mateix, Frémaux va treure importància a l’escassa presència en la programació de films dirigits per dones, i va defensar el dret de cineastes i altres professionals vinculats a festivals a no expressar opinions polítiques.

Un dels membres del jurat del festival, el guionista Paul Laverty, se’n va desmarcar ahir: "¿No resulta fascinant veure que professionals com Susan Sarandon, Javier Bardem o Mark Ruffalo són anotats en llistes negres per les seves opinions contràries a l’assassinat de dones i nens a Gaza? ¡És vergonyós que Hollywood faci això! Ells tenen tot el meu respecte i la meva total solidaritat".