Un documental aborda el Gimferrer més desconegut

"¿Com ho fem? ¿Se suposa que responc o se suposa que monologo? ¿La gent a qui veurà?", pregunta a tota velocitat Pere Gimferrer (Barcelona, 1954) en els primers compassos del documental amb què la periodista Lídia Penelo i el cineasta Poldo Pomés han volgut endinsar-se en la cara més personal, també en la més desconeguda, del totèmic poeta i editor català.

Segons abans, amb el metratge encara despertant-se, l’autor de Fortuny apareix endrapant una milanesa al desaparegut Tramonti –"en el guió posava que havia de ser un plat d’espagueti bolonyesa, però no va voler; va dir que en aquesta època no tocava", matisa Pomés– i en pocs minuts lluirà birret i galons de superestrella literària durant la seva investidura com a doctor honoris causa per la UB, i entre aquests dos extrems es mou una cinta que busca baixar a la terra, o almenys acostar una mica, un gegant de les lletres que, en paraules del seu amic Félix de Azúa, "vindria a ser com un immens buda de les valls".

També, tot arribarà, un còmic de primera i un entusiasta i infatigable tafaner. "Ho fa amb els amics però també amb la literatura: vol saber-ho tot, d’on ve i on va", diu mirant a càmera Carme Riera, una de les moltes veus que ajuda a reconstruir el gegant de les lletres, acadèmic de la RAE i cercatalents prèmium de Seix Barral, des d’una òptica íntima i personal. "A mi no m’ha ajudat, a mi m’ha fet, el Pere", resumeix Eduardo Mendoza.

"Una de les obsessions era acostar-nos-hi i presentar-lo des d’un àmbit domèstic: saber què el mou, d’on parteix el seu procés creatiu, quins són els seus referents, com es relaciona amb les seves amistats. Per això, des del primer guió, vaig tenir clar que havia de sortir dinant en un dels seus restaurants de capçalera", explica Penelo, avui neboda política de Gimferrer però un dia estudiant de filologia fascinada per aquell savi que va reivindicar abans que ningú Joan Brossa i Maria Mercè Marçal; va traduir per primera vegada al castellà Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i va connectar com gairebé ningú amb Tàpies, Miró i J.V. Foix. "Els seus poemaris en català dels anys 70 són més que meravellosos. Va fer una gran feina per connectar-nos amb les avantguardes", destaca.

El documental, que arriba avui a la plataforma CaixaForum+, no busca rigor biogràfic ni minuciós compendi d’habilitats intel·lectuals, sinó que deixa que siguin les seves pròpies paraules i les de Vicenç Altaió, Miquel Barceló, Cuca de Cominges, Carlos Martorell, Antonio Muñoz Molina, Albert Serra i Nathan West, entre d’altres, les que guiïn l’espectador per aquest univers fet de passions cinematogràfiques, enamoraments llibrescs i poemaris d’alt impacte com Arde el mar.

Notícies relacionades

Els antics cines Albèniz Plaça, de Girona, valorats en quatre milions d’euros, surten a subhasta

Olivia Rodrigo augmenta a quatre els concerts a Barcelona el maig del 2027

Vuit anys de feina

"Ho ha posat fàcil i hem pogut abordar bastants àmbits de la seva vida", celebra Penelo. "El que costava de vegades és que un dia tu volies parlar de cine i just aquell dia ell se n’anava per la tangent i volia parlar d’una altra cosa", afegeix Pomés. Els més de vuit anys que han tardat a acabar el projecte donen, sens dubte, per a unes quantes excursions per les branques i hores de rodatge de tangent en tangent. "Hem tardat molt, però no per ell –aclareix Pomés–. Ens ha agafat una pandèmia, cada un ha tingut els seus projectes i hem tingut problemes de finançament. Ens ha costat molt aixecar-lo".