Tornada triomfal

Una de les tornades més sorprenents del 2026 és la de Los Delinqüentes, sobretot per la dimensió de la gira, 14 concerts en locals d’aforament superior a les 5.000 persones. En altres temps aterraven en sales com Apolo i Razzmatazz, i ahir a la nit es van enfrontar a tot un Sant Jordi ple, en un format només lleugerament reduït (sense l’anella superior). Les gires de reunió i les d’aniversari estan a l’ordre del dia, i aquesta és les dues coses, una tornada de la marca (estacionada des del 2012) i una recreació del primer àlbum, El sentimiento garrapatero que nos traen las flores, que compleix 25 anys.

Los Delinqüentes han vist com el seu repertori creixia en la seva absència, i al Sant Jordi es va ajuntar un públic de colles d’amics que es va bolcar en càntics des de l’arrencada amb Esos bichos que nacen de los claveles. Era el primer concert de la gira i va quedar al descobert un guió en dos blocs: en el primer van recórrer els 15 temes de l’àlbum de debut, i en el segon van apuntar als tres discos següents. L’eco de Kiko Veneno hi era, però també la sana desimboltura psicotròpica, amb flux rumber, les pinzellades del blues i la seva filosofia garrapatera , un neo-hippisme surrealista de Jerez.

Al capdavant, Marcos del Ojo, El Canijo, assumint la veu solista, i al seu costat, Diego Pozo, El Ratón, acompanyats tots dos per una viscosa banda de set músics, reanimant A la luz del Lorenzo i El aire de la calle. Imatges pretèrites a les pantalles, amb Miguel Ángel Benítez Gómez, el tercer delinqüent, finat als 21 anys, el 2004, i compositor destacat. S’hi va sumar Albertucho en un tram encapçalat per la remenada funky de Tabanquero, i el grup va fluir quan va adoptar aires flamencs a l’estil Pata Negra a Tartarichi i a les influències de Jimi Hendrix, amb pedal wah-wah, camí de Garrapata mulata.

Festa i descontrol

Notícies relacionades

Ágatha la torna a fer grossa

Barcelona crea una ajuda de 850.000 euros per a llibreries

No hi va haver cançons de G5, però sí una d’Extremoduro, Salir, que va sonar en el posterior tram acústic amb força. Un altre cop amb el grup al complet, van seguir la festa i el descontrol amb Los Delinqüentes y la banda del ratón i el seu burlesc toc de kazoo. Destacables les cançons d’El verde rebelde vuelve (2005), el seu primer disc sense El Migue, com No llevamos na, Después i La primavera trompetera.

Van dir que fa 14 anys que no toquen junts, però no ho va semblar: Los Delinqüentes llueixen ara un plus de solera, han tornat per la porta gran i disfruten visiblement en escena. Camí de les dues hores i 45 minuts, van reforçar vincles amb Muchachito en el reggae Pirata del estrecho i van convidar a pensar que aquesta tornada potser no sigui un vist i no vist.