Síndrome de Tourette en clau tragicòmica

La primera seqüència d’Incontrolable mostra, en clau còmica, el que ja sabem: que el seu protagonista, John Davidson, té síndrome de Tourette i en una recepció de la reina d’Anglaterra no pot reprimir proferir un insult a sa majestat. Un rètol ens situa en el passat, el 1983, si bé la cançó triada per a aquell moment, Blue monday, treta per New Order aquell mateix any, ja reflecteix l’esperit de l’època. El John és un adolescent escocès a punt de començar a l’institut. Juga a futbol com a porter i para un penal. Va de compres amb la seva mare, una dona que sembla permanentment cansada. Per relaxar-se, el John pesca. Aquest món gens idíl·lic, però en certa harmonia, es trenca quan, sense saber per què ho fa, el John comença a sacsejar el coll i a dir obscenitats en públic.

Davidson ho pateix des que tenia 15 anys i s’ha convertit en un dels activistes més coneguts en la conscienciació pública d’aquest trastorn neurològic. La pel·lícula de Kirk Jones es troba en la mateixa línia, mirar de conscienciar sobre una malaltia tan estranya com difícil d’assimilar per familiars, professors o amics. Té aquest punt de cine social britànic alhora que recorre a certa distensió còmica i ho fia tot a la interpretació de Robert Aramayo, equànime en una composició tan complexa.

Notícies relacionades

‘Hope’ i els seus monstres capgiren Canes

¿Què és l’epidèmia dels punts blaus?

‘Incontrolable’

Kirk Jones (10/4/2026)