Mig segle des del primer elapé dels Ramones, l’origen del punk

Molt pocs discos han canviat el curs de la música popular moderna, i Ramones n’és un. Publicat el 23 d’abril del 1976, quan The Clash no existia i els Sex Pistols amb prou feines havien fet una desena de concerts cutres, l’elapé de debut del grup novaiorquès va ser el primer etiquetat com a punk rock en el seu moment, no a posteriori. Va inaugurar, per tant, la breu era punk original, sobre la qual va tenir una influència aclaparadora. No només això: de la seva inèdita velocitat va escindir el hardcore i el seu cor de pop fet per i per a inadaptats és la base del punk pop que arriba fins a l’actualitat.

VÍCTOR COYOTE (MÚSIC I IL·LUSTRADOR)

1. Jo era rocker en l’esclat del punk. Però això no m’impedia escoltar el Natty dread de Bob Marley & The Wailers una cara rere l’altra. La primera vegada vaig sentir els Ramones em van semblar com els Beach Boys amb distorsió; de fet, eren això. M’agradaven molts grups new wave i punk. Dels Ramones podria disgustar-me que portessin les jupes de cuir tres talles més petites, però els quedaven de puta mare. Ni això em semblava malament.

2. Els punks eren gent que reaccionava de manera bajana davant una societat estúpida. És fonamental la bestiesa en el punk. Des que va entrar Berlín en escena, són una espècie d’alemanys/hippies/ecologistes amb objectius. El punk només pot tenir un objectiu: la bestiesa.

JOAQUÍN RODRÍGUEZ (LOS NIKIS, LOS NIKIS DE LA PRADERA)

1. El primer disc que em vaig comprar va ser el segon elapé dels Ramones (Leave home). Sense ells, mai haurien existit Los Nikis.

2. El punk per a mi continua significant el mateix: Ramones, Sex Pistols, Damned, etcètera. Després hi ha hagut diverses ramificacions, com passa en tots els estils: pop-punk, crust punk, techno-punk i, en el nostre cas, piji-punk.

SEMOLINA TOMIC (DIRECTORA DE L’ANTIC TEATRE)

1. Tots els punks que toquem la bateria en vam aprendre amb els Ramones. A finals de la dècada dels 80 vaig muntar la banda Poppins, i vaig aprendre a tocar la bateria amb els Ramones. Boliche, la meva parella llavors i un dels millors bateries de hardcore, també va aprendre amb ells. Hi ha una diferència ben clara entre la primera etapa del punk i quan va entrar el hardcore, més polític.

2. Els punks som rebels que es neguen a encaixar en un sistema que ens vol domesticats i convertim la música, la performance i els espais alternatius en resistència. El punk és avui més necessari que mai.

PAT ESCOÍN (CANTANT DE LOS ROMEOS)

1. Hi ha un abans i un després de Ramones i la seva empremta arriba fins als nostres dies del tot intacta i forta. L’única cosa que no em va agradar quan els vaig descobrir amb 15 anys (gràcies a un noviet heavy) va ser que ¡em van semblar molt lletjos! Després el meu cànon de bellesa va canviar i ¡em van semblar guapos tots!

2. Per a mi la paraula punk s’alça en contra de tot l’establert i imposat. El punk mai és ‘pijo’, ni de dretes, ni racista, i està en contra de tot el que coarti llibertats. Els grups de dones punk han fet una gran tasca per les lluites feminista i LGBTIQ+. Per a la dona el punk és i va ser poder, expressió i alliberament dels cànons establerts del patriarcat. L’actitud fes-ho tu mateix impulsa un art sense lligams ni regles.

JORDI LLANSAMÀ (FUNDADOR DEL SEGELL BCORE)

1. Vaig descobrir els Ramones als anys 80 al mateix temps que tot el punk britànic liderat pels Sex Pistols. Són la base de molta música moderna que es va crear a partir de llavors. Com a adolescent, tot el que escoltava en aquell moment, ja fos Kortatu o Buzzcocks, estava influït pels Ramones. Dels Ramones no et pot disgustar res. Una imatge que no deixa cap dubte i unes cançons curtes, simples, melòdiques i energètiques que et fan explotar el cap. Punk rock amb un cor pop. Van crear un estil.

2. El punk ja en el seu moment tenia molt a veure amb l’actitud, no només amb un so. Això ja estava molt clar en alguns discos de The Clash, per exemple. El punk s’ha perpetuat en la manera de fer les coses. Hi continua havent bandes amb un so punk primigeni, però no crec que Fugazi, posem per cas, soni a aquest tipus de punk; no obstant, sí que és punk la seva actitud i la seva manera de fer les coses de la seva discogràfica, Dischord.

EUGÈNIA BROGGI (DIRECTORA DE L’ALTRA EDITORIAL)

1. Els Ramones van ser una espècie de porta d’entrada a un món absolutament nou i van suposar un canvi enorme en la meva vida a tots els nivells: la música que vaig començar a escoltar a partir de llavors, els grups que vaig descobrir i, sobretot, la gent que vaig conèixer, els bars on vaig començar a anar, l’actitud general amb què vaig començar a anar per la vida i la manera de veure el món. M’encantaven les cançons, el ritme, el frenesí i l’energia, algunes lletres, també l’estètica. El meu favorit dels quatre era Joey.

2. El punk és desobediència, arrogància i independència, malgrat que intentar definir-ho és estrany, una mica com anar en contra del mateix concepte de punk, que em sembla molt mutable. Però, vaja, per a mi seria fer el que et doni la gana, a la teva manera, no donar explicacions a ningú, qüestionar-ho tot, no comprar cap discurs institucional ni preestablert, i no seguir cap directriu, ni cap interès ocult.

BETO (BATERIA DE F.A.N.T.A.)

1. Pot semblar un tòpic recurrent, però per a mi van ser una revelació. Aquesta imatge, aquest so accelerat, cru i minimalista i aquestes melodies pop. Em vaig obsessionar completament amb ells i encara em dura. La idea de crear un grup va ser per imitar-los i actualment aquesta premissa continua sent del tot innegociable.

2. El punk sempre ha anat més enllà d’un estil musical o un uniforme. Nosaltres ho associem sobretot a tenir actitud i criteri, a no seguir el ramat, a fer les coses en què creiem i a fer-les un mateix.

JUARMA (NOVELISTA I HISTORIETISTA)

1. No els vaig escoltar fins als 17 anys o així, per prejudicis beneits. Al meu poble hi havia una família anomenada els Ramones (avi, pare, fill i cosins es deien Ramón). Me’ls imaginava a ells interpretant les cançons. El que em fastiguejava de la banda era el nom, per aquesta bestiesa. Em vaig enamorar dels Ramones a l’escoltar el tema final de Pet sematary, llogada en un videoclub. Em vaig agafar Hey ho let’s go! Anthology i el vaig escoltar fins a la sacietat, dibuixant-los en molts dels meus fanzins. M’agradaven les cançons curtes, les melodies i el so. El dia de la mort de Joey vaig escoltar Bonzo goes to Bitburg com unes 200 vegades. L’any següent, el 2002, vaig veure Marky Ramone & The Speedkings a l’Iznarock, tocant repertori dels Ramones. Va ser l’hòstia.

2. El punk vol dir honestedat, solidaritat i ràbia. El llegat que més he valorat sempre és el del fes-ho tu mateix: qualsevol pot fer el que es proposi amb els pocs mitjans que tingui al seu abast.

Notícies relacionades

El “Lux Tour” de Rosalía arriba a Barcelona: horaris, accessos i transports per als concerts al Palau Sant Jordi

Collboni, en la presentació del pla de suport a les llibreries de Barcelona: "Compreu a les llibreries, no a Amazon"

MUJERES

1. D’adolescents ens semblaven massa senzills, els seus discos sonaven massa malament, les seves pintes eren massa ridícules i el seu nom era estrany. Per sort això va canviar amb els anys i ho vam aprendre tot dels Ramones: la pua sempre cap avall, repetir dues tornades seguides, descobrir les girl bands dels 60, aprendre que les balades dels Ramones són les millors de la història i comprendre com de difícil és fer mil cançons perfectes sempre amb els mateixos acords.

2. Si centrem l’origen del punk a Londres i en Malcolm McLaren i no en, per exemple, Los Saicos, tot sembla una gran farsa. Tot i així, d’aquesta gran farsa en van sortir escenes realment compromeses amb el soroll i la justícia social, escenes de punk i hardcore que actualment continuen molt vives i han generat un circuit internacional de bandes, segells, sales i fanzins que han sigut una part important de la nostra educació. El punk és, per a nosaltres, continuar creant espais de resistència, espais on es poden imaginar altres discursos, altres maneres d’estructurar-se, molt més compartides i justes.

ÁLVARO GARCÍA (BIZNAGA)

1. Tot i que sempre vaig ser més de l’escola britànica de l’onada del 77, el primer disc dels Ramones em va aportar un nivell de frescor i melodies que em va fer volar el cap. Em va acompanyar molt temps al meu Walkman i sonava amb freqüència als bars de rock malaguenys, on vaig començar a ballar els meus primers pogos. A més, van ser una gran influència per a altres bandes que també van marcar la meva adolescència, com Screeching Weasel o Airbag.

2. El punk és una energia que pot aplicar-se a altres estils musicals i altres arts. No es tracta tant d’un estil musical com de la necessitat de fer alguna cosa i fer-ho, fins i tot sense recursos, talent ni contactes. En el fons, el punk és actuar sense por, enfrontar-se de manera genuïna i honesta a allò que un necessita expressar.