‘Kill Bill: The whole bloody affair’, una celebració popular

Són moltes les pel·lícules concebudes inicialment en dues (o més) parts. I n’hi ha altres de plantejades en una i prou, de quatre o més hores de durada, que els productors van decidir trossejar en dues per treure’n més rèdit comercial. És el cas de Novecento, de Bernardo Bertolucci, i sobretot de Kill Bill. Miramax la va encertar, almenys en termes econòmics. Però no només això. Kill Bill vol. 1 (2003) i Kill Bill vol. 2 (2004), com a díptic o film unitari, constitueixen l’obra mestra de Quentin Tarantino, una autèntica celebració de la cultura popular concebuda a partir d’una simple història de venjança.

Al director li va quedar l’espina clavada. El primer volum dura 110 minuts. El segon, 137. Comptant, és clar, els crèdits, les imatges finals de la primera part que anuncien la segona i el resum del primer film inclòs al començament del segon volum. A internet es podia rastrejar des del 2004 un muntatge únic de 240 minuts, sense cap extra, amb el títol de Kill Bill: The whole bloody affair. Però la versió definitiva, la que sempre va tenir al cap Tarantino, és la que arriba ara a les sales en còpies de 70 mm, (a Madrid i Saragossa) i 35 mm (a les altres ciutats). Una autèntica experiència que recupera la mètrica global d’una pel·lícula que no s’hauria hagut de dividir mai en dues.

De tota manera, amb la versió actual s’ha produït un petit enrenou. Cada font citada ofereix una durada diferent de 281, 275 i 253 minuts. La que més s’hi acosta és aquesta última, però té trampa: el Kill Bill: The whole bloody affair que arriba ara a les sales dura 260 minuts, però cal comptar amb els 15 minuts de descans perquè els espectadors estirin les cames, vagin al lavabo o comprin crispetes, de manera que el metratge real és de 245 minuts, si fa no fa els mateixos, sumant-hi els dos volums estrenats al seu dia.

Seqüències més extenses

Malgrat això, aquí també hi ha matisos, ja que els títols de crèdit són únics, s’ha eliminat el resum de la primera part i s’ha tallat un petit i decisiu fragment: el de la veu del Bill (David Carradine) comentant al final de Kill Bill vol. 1 que la filla de la protagonista és viva, mentre que en el muntatge actual ella no ho acaba sabent fins a l’últim capítol.

Notícies relacionades

Un Caldara inaugura el Festival de Pasqua de Peralada

Sara i Iker, freds i distants

¿Per què suma llavors el mateix? Hi ha ara plans una mica més allargats en el tan dur com divertit entrenament amb el monjo Pai Mei (Gordon Liu) i en la decisiva trobada final amb el Bill, però sobretot s’inclouen vuit minuts més en el violent bloc anime que explica l’origen de l’assassina O-Ren Ishii (Lucy Liu): és una seqüència sencera que es refereix a l’assassinat a l’ascensor del yakuza que va matar els seus pares. Fora d’això, es respecta l’estructura en 10 capítols i els viatges al passat; la no menys violenta seqüència a la Casa de les Fulles Blaves contra O-Ren (Sofie Fatale), la col·legiala Gogo (i la seva bola de punxes) i els 88 maníacs emmascarats com Bruce Lee en la sèrie El Avispón Verde és ara íntegrament en color, mentre que en el moment de l’estrena incloïa diversos plans en blanc i negre per llimar en la mesura que fos possible la seva extrema cruesa. De fet, aquesta gran seqüència és l’equació perfecta yakuza-wuxia-gore.

En Kill Bill, la seva obra mestra del reciclatge postmodern, aquella per la qual se’l pot considerar el millor i únic dj cinematogràfic, se citen La núvia vestia de negre, el ShawnScope dels germans Shawn, els experts en arts marcials Sonny Chiba i Gordon Liu, la sintonia de Perry Mason i la conduïda per la vertiginosa trompeta d’Al Hirt d’El Avispón Verde, Lole y Manuel, Nancy Sinatra, l’organista de Rufus Thomas, Don’t let me be misunderstood en clau flamenca, yakuza, spaghetti western, blaxploitation, anime, manga, espases samurais i còmic de superherois ("els dibuixos no estan a l’altura, però gran mitologia", comenta el Bill sobre Superman). I per descomptat Uma Thurman, que no ho ha fet mai tan bé, com a Beatrix Kiddo, àlies la núvia, la Mamba Negra i The Mommy. Un goig permanent, ara en format redux.