Rosalía deixa Madrid bocabadat amb la seva ofrena

Era la primera vegada que presentava Lux en directe a Espanya. I, és clar, després de la indisposició que va tenir fa uns dies a Milà, la seva resurrecció va ser gloriosa. En l’inici de Setmana Santa. Amb la processó de les Set Paraules trepitjant el centre de la capital. La seva música bé la podria haver acompanyat. Tot i que, bé, atesa la sublim eucaristia que va protagonitzar, la Totpoderosa és ella. Rosalía està feta d’un material poques vegades vist sobre un escenari.

El gir emprès amb el seu últim treball discogràfic l’ha obligat a redissenyar el seu espectacle. A diferència de l’era Motomami, ara el focus es troba sobre l’orquestra Heritage que l’escorta. Una trentena de músics que impregnen les seves cançons d’un alè celestial. Tot just entrar al recinte va quedar patent: a l’espera que Rosalía sortís, es podia sentir com afinava.

Això va establir les bases d’un xou que va tardar 20 minuts a arrencar. Amb veu angelical va assaborir Sexo, violencia y llantas, posant en trànsit el públic a la primera estocada. Vocalment sublim, va deixar bocabadada una multitud que la va acompanyar en els cors fins al final. Tot just hi havia mòbils a dalt. És tal la devoció que desperta que, a diferència d’altres artistes internacionals –no en donarem noms–, va aconseguir mantenir l’atenció durant tota la vetllada. En part, gràcies a un repertori d’alta volada que no deixa indiferent.

Mostrar la rebotiga

Mentre esmicolava la portentosa Reliquia i la divina Porcelana , el decorat emulava el revers d’un quadro, com si volgués mostrar la rebotiga de la seva creació. Va ballar en puntes, envoltada dels ballarins del col·lectiu francès (LA)HORDE. Cada moviment estava pensat per ressaltar el seu missatge. Una precisió que, lluny de restar autenticitat, va donar a la seva interpretació el puntet just de teatralitat. "Soc molt feliç de ser aquí. La setmana passada estava delicada de salut, però m’he recuperat. Adoro tornar a Madrid. És una ciutat que estimo molt. Em sento molt agraïda per això", va dir Rosalía, que repetirà demà, divendres i dissabte a la capital. No queden entrades per a cap data. Com tampoc per a les dels seus concerts a Barcelona: els pròxims 13, 15, 17 i 18 al Palau Sant Jordi. Concerts que són l’avantsala d’una gira que la portarà per 17 països durant els pròxims mesos.

Després d’abraçar el que és transcendental, l’artista va tocar terra. I ho va fer amb la mastodòntica Berghain. Inspirada en L’aquelarre de Goya, Rosalía va firmar una de les estampes més inoblidables de la seva trajectòria. La turbulència que va desencadenar amb aquesta particular rave va impulsar un galliner fins aleshores anestesiat pel seu credo. Ara sí, dempeus, amb els braços en alt, va repassar els seus grans èxits: Saoko, De madrugá, La fama, La combi Versace... Van sonar contundents, amb uns arranjaments orquestrals que els van acabar de rematar. Una producció que hauria sigut interessant sentir en els temes d’El mal querer, el seu segon disc, el de Malamente, però l’artista prefereix no rescatar-ne cap. I, de Los Ángeles, el seu debut, sols El redentor.

La forma en què ho va interpretar, tan solemne, tan crua, la reivindica com una de les autores més carismàtiques de la indústria. Un poder d’atracció només a l’altura de Madonna i poques més.

Sempre implacable

La seva autenticitat s’ha saldat amb 200 nominacions i 80 premis, entre els quals el Grammy, el Billboard i l’MTV. No obstant, no hi ha més guardó que comptar amb una massa que respon a l’uníson davant de qualsevol moviment. Aquí hi ha les xifres: el dia que va llançar Lux al món, va marcar una fita amb 42 milions de reproduccions a Spotify. Un àlbum en el qual, a més, no és fútil, reforça la seva recerca constant d’universalitat.

"Us agrada el mambo, Madrid. I el flamenc. I totes les músiques. No oblidaré mai d’aquesta nit", va dir emocionada. Rosalía és al pic de la seva carrera. I, òbviament, malgrat totes les mels, la pressió és absoluta. Potser, per això, quan va baixar de les taules a Dios es un stalker, era impossible treure-li la mirada. Es va mostrar pròxima, agraïda. Se li intuïa cert nus al coll.

Si bé l’espai era gegant, hi va haver també moments per a la intimitat. I no només en els tempos més calmats: cada títol va ser una invitació a sentir-se realitzat. La rumba del perdón n’és un bon exemple: "Al que no tiene sangre metida en las venas primero viene el veneno y luego la pena". Un ganxo directe al cor.

El magnetisme que habitualment emana no va desaparèixer per molt que es posés sentimental. Al contrari: li va donar aquest carisma que només les grans dives poden lluir amb independència dels acords. Això va deixar clar una realitat incontestable: Rosalía només es necessita a si mateixa per brillar. Ara bé, el seu respecte al dirigir-se al públic va tornar a corroborar el valor que els dona. És una estrella a la terra plantada. És igual el camí pel qual vagi, el seu duende sempre acaba fent acte de presència. Per a prova, el colofó.

Després del confessionari que va recrear amb Esty Quesada durant la seva versió de Can’t take my eyes off you, de Frankie Valli, es va endinsar en un intermezzo personalíssim, en el qual va desplegar el comentat botafumeiro a CUUUUuuuuuute.

Notícies relacionades

Esty Quesada (‘Soy una pringada’), d’icona ‘underground’ digital al col·leguisme amb Rosalía al confessionari del seu concert de ‘Lux’ a Madrid

Revisitant els Cartier

Al costat de la banda, va fer i va desfer al seu aire el que considerava. Amb poc marge d’improvisació, però implacable. Aquest joc entre el minimalista i el maximalista va donar dinàmica a un concert que, amb Bizcochito i Despechá, sobretot, va remarcar el seu do per mesurar els temps. Ningú ho fa com ella. Sempre encenent l’espurna en l’instant adequat.

Va estar íntima i barroca. Altament addictiva. I, per descomptat, gràcies a aquest alè flamenc que tan bé la identifica, faraònica. Una ofrena que va acabar amb Magnolias al aire, tornant-la al cel del qual ha descendit. Rosalía, per Déu.