Cesc Gay s’estrena a Netflix amb la comèdia ‘53 domingos’

Tot just sis mesos després d’estrenar als cines Mi amiga Eva, Cesc Gay (Barcelona, 1967) ja té una nova pel·lícula a punt. 53 domingos, adaptació de l’obra teatral del mateix títol, arriba a partir d’avui a la plataforma Netflix. "Es diria que a l’acostar-me als 60 anys he entrat en una fase d’hiperactivitat senil", riu el cineasta i dramaturg català. És una broma, sí, però damunt de la taula de Gay s’acumulen els projectes. En aquests moments està escrivint una sèrie que espera filmar l’any que ve (també per a Netflix) i té entre mans una obra de teatre, Aniversari, que gairebé amb seguretat s’estrenarà a finals del 2027. Ah, i el pròxim 27 de juny s’estrenarà als Estats Units The invite, el remake hollywoodià de la seva pel·lícula Sentimental (2020) que Olivia Wilde ha dirigit i coprotagonitzat juntament amb Penélope Cruz, Edward Norton i Seth Rogen.

Això de Sentimental és un fenomen veritablement cridaner. Versió fílmica d’una obra teatral anterior de Gay ( Els veïns de dalt), ha donat lloc ja a set remakes: abans de The invite se n’han rodat adaptacions a Itàlia, França, Suïssa, Rússia, la República Txeca i Corea del Sud. "Ni jo mateix ho entenc, la veritat –respon l’autor quan se li pregunta per les claus d’aquest èxit–. Suposo que té tirada entre els productors perquè és un projecte barat que es roda en quatre setmanes en un estudi, és fàcil. A més, beu de les comèdies screwball clàssiques americanes, pel·lícules que eren diàleg pur, amb frases intel·ligents i afilades, i això és una cosa que avui no es fa gaire. I s’hi parla de sexe, una cosa que sempre ven i posa nerviosa la gent".

La trucada de Netflix

De fet, la versió cinematogràfica de 53 domingos és una conseqüència directa de l’èxit internacional de Sentimental. "Mai hauria esperat rebre una trucada de Netflix, però es van posar en contacte amb mi i em van convidar a presentar alguna cosa en aquesta línia –relata Gay–. I els vaig dir: ‘Bé, aquí tinc una altra peça...’. Els va semblar bé i, a partir d’allà, tot va anar molt ràpid". Aquesta altra peça era la comèdia 53 domingos, que es va estrenar el desembre del 2020 al Teatre Romea amb un repartiment que estava format per Pere Arquillué, Marta Marco, Lluís Villanueva i Àgata Roca. A la pel·lícula, els personatges han passat a ser interpretats per Javier Cámara, Carmen Machi, Javier Gutiérrez i Alexandra Jiménez.

La història gira entorn de tres germans amb vides molt distintes que acorden reunir-se per discutir la situació del seu pare, que als 89 anys viu sol i ha començat a mostrar senyals de deteriorament cognitiu. Per diverses raons, la trobada es va ajornant mentre afloren vells greuges i va creixent la tensió.

"Jo mantinc una bona relació amb els meus germans, però sí que veia al meu voltant relacions molt conflictives en les quals s’arrossegava durant anys una càrrega de gelosia i retrets i de coses no resoltes. Els escriptors sempre estem buscant l’embolic, el lloc on posar la mirada. I a mi totes aquestes situacions de baralles entre germans em semblaven una mica còmiques, especialment quan hi apareixien les parelles, els cunyats... Tothom acaba generant un ambient molt propici per a la comèdia. És un conflicte molt menys tràgic que el que hi pot haver amb un pare o una mare, cas en el qual sí que és més traumàtic".

Tot i que el to de 53 domingos és lleuger i obertament còmic, la mirada que dirigeix cap als temes dels quals tracta, i especialment cap a les relacions entre germans, és bastant implacable en la seva mordacitat. No hi ha espai per a l’afecte o la tendresa. "Al final hi ha un punt de nostàlgia, però és veritat que, en molts sentits, és una pel·lícula cruel, perquè buscava aquest to per extreure la comèdia d’allà –assenyala el director–. I aquesta és una de les raons per les quals m’agrada no estrenar-la als cines i que la gent la vegi a casa seva. Penso que a casa disfrutem les coses des d’un lloc que no és el mateix que el del cine. Al cine potser li demanes una mica més de serietat o de profunditat –almenys, aquest és el meu cas– i la tele et permet un entreteniment més lleuger".

A Cesc Gay se li ha penjat l’etiqueta de ser com el cronista dels sentiments i les tribulacions de la seva generació, una etiqueta que ell llueix amb una barreja de resignació i distància irònica. En qualsevol cas, és innegable que l’assumpte de la cura d’uns pares ja grans és una preocupació corrent entre la gent de la seva edat. "Sí, és clar, totalment –coincideix–. Per això és una cosa de la qual volia parlar. Ara la gent viu cada vegada més temps i això genera problemes nous. L’altre dia vaig recordar La fuga de Logan, aquesta pel·lícula de ciència-ficció dels anys 70 en què la vida dels humans està limitada a un nombre determinat d’anys, i vaig pensar que, si les coses no canvien, acabarem allà".

Notícies relacionades

Alosa, Ginestà i Oques Grasses triomfen als Enderrock

Magnífic i dolorós ‘thriller’ judicial

Ciència-ficció i western

La ciència-ficció és un dels gèneres preferits de Gay com a espectador, però ell assegura que no es veu fent una incursió en aquest territori com a cineasta. "A mi hi ha dos gèneres que em fascinen des de sempre, que són el western i la ciència-ficció. Jo veig un paio amb un cavall i un barret a qualsevol canal de televisió i ja m’hi enganxo. Però la realitat és que el western em queda molt lluny i que la ciència-ficció és molt cara. Si la fas, has de fer-la bé, i això suposa disposar de molts diners. Woody Allen deia que el preu que pagues per la teva llibertat és assumir que no pots anar a restaurants massa cars. Jo ho assumeixo: faig les pel·lícules que vull i com vull perquè controlo pressupostos no gaire grans".La ciència-ficció és, precisament, un dels gèneres preferits de Gay com a espectador, però assegura que no es veu fent una incursió en aquest territori com a cineasta. "A mi hi ha dos gèneres que em fascinen des de sempre, que són el western i la ciència-ficció. Jo veig un paio amb un cavall i un barret a qualsevol canal de televisió i ja m’hi enganxo. I amb la ciència-ficció, el mateix, sempre m’ha agradat molt. Però la realitat és que el western em queda molt lluny i la ciència-ficció és molt cara. Si la fas, has de fer-la bé i això suposa molts diners. I com més diners necessites, més gent entra a opinar i a condicionar el que fas. Woody Allen deia que el preu que pagues per la teva llibertat és assumir que no pots anar a restaurants molt cars. Jo lloo: faig les pel·lícules que vull i com vull perquè controlo pressupostos no gaire grans. Renuncio a fer grans produccions per poder anar al meu rotllo".