La maternitat idíl·lica no existeix

‘Yo siempre a veces’, ficció de Movistar Plus + creada per Marta Bassols i Marta Loza i produïda pels Javis, retrata la realitat de ser una mare soltera en la societat actual, marcada per la precarietat, la difícil conciliació i la crisi de l’habitatge.

La maternitat idíl·lica no existeix
4
Es llegeix en minuts
Alba Giraldo
Alba Giraldo

Redactora

ver +

Hi ha un moment en la vida en què gairebé tota dona es planteja si vol ser mare o no. "Jo em trobava just en aquest procés, però treballo en el sector audiovisual i em feia moltíssima por quedar-me embarassada, haver de deixar de rodar i no saber d’on trauria els diners per criar el meu fill", explica la directora Marta Loza. Des d’aquesta inquietud personal –compartida per moltes dones de la seva generació– va néixer la sèrie Yo siempre a veces, de Movistar Plus+, un retrat cru sobre la realitat de ser mare soltera en la societat actual, sense una feina estable que permeti la conciliació i travessada per la crisi de l’habitatge.

La ficció, creada per Marta Bassols i Marta Loza, i produïda per Suma Content, la productora dels Javis, Javier Calvo i Javier Ambrossi, es va presentar dilluns al festival D’A i s’estrenarà a Movistar Plus + el pròxim 23 d’abril. "Vaig veure la meva amiga Marta Bassols, que havia sigut la primera a aventurar-se a ser mare, i ho estava fent molt bé, però també travessant moltes dificultats, i em vaig adonar que aquesta manera de maternar no s’havia retratat encara", comenta Loza.

A partir d’aquesta experiència individual, el projecte va anar creixent. "Vam partir de la meva història –explica Bassols–, però hi vam anar sumant moltes capes, com el que havíem vist en altres amigues, les nostres maternitats o el que sentim respecte a com ens van criar les nostres mares i àvies", per arribar a un relat que mostra "com es cria avui dia en aquestes circumstàncies".

Un retrat cru

El resultat és un retrat generacional honest i realista sobre les dificultats per madurar en la trentena, marcada per la precarietat i el pes de les expectatives. Una comèdia dramàtica, protagonitzada per Ana Boga i David Menéndez, junt amb Paco Tous, Belén Ponce de León, María de Medeiros, Diane Guerrero, Neus Asensi, Juani Ruiz i Jordi Vilches, que desmitifica la família i la parella perfectes com a resposta a les expectatives d’una generació.

Dirigida per Claudia Costafreda, Ginesta Guindal i la mateixa Loza, amb un equip àmpliament femení darrere de la pantalla, la ficció reivindica una mirada de la maternitat, menys idíl·lica i més crua. ¿Només un equip femení podria fer una sèrie amb aquest relat? "No ho sé, potser si els homes miressin una miqueta millor les dones també podrien, però sens dubte la representació de la dona al cine fins ara havia estat majoritàriament en mans d’homes", exposa Loza. No obstant, amb cada vegada més dones al capdavant de projectes audiovisuals, "és normal", assegura la directora, que sorgeixin aquestes històries "amb una mirada més crua i realista".

Un rodatge diferent

Aquesta sensibilitat també es va viure darrere de les càmeres i es va materialitzar en decisions poc habituals durant el rodatge, com la presència de nadons en el set, les pauses per a lactància i una conciliació real per a les cures: "Hi havia una sororitat enorme. Ginesta estava rodant amb el seu nadó en plena lactància. Paràvem perquè hi havia sensibilitats, perquè hi havia mares separant-se dels seus fills...", explica Loza.

"Tant de bo això fos la normalitat", apunta Guindal. "Tant de bo, si ets una mare lactant, puguis portar el teu nadó al rodatge i alletar-lo. És una manera de treballar molt més realista", assenyala la directora, remarcant la dificultat de conciliar en un sector amb jornades interminables i horaris imprevisibles. "No tenim rutines d’oficina. Un dia rodes de nit, l’endemà al matí. És molt difícil", manifesta. Per la seva banda, Bassols reivindica que "les condicions que s’han donat en aquest projecte haurien de ser més habituals".

Es va precaritzant

Notícies relacionades

En la sèrie, aquesta realitat es tradueix en l’evolució de la protagonista. "La noia que vam descriure no era pobra quan comença la sèrie. Es va precaritzant pel camí com a conseqüència directa que la societat no dona suport a les cures i la criança", explica Bassols. Aquí se situa el veritable conflicte: "El dolent de la pel·lícula és el neoliberalisme, l’Estat i el capitalisme, que va a tota velocitat i, si no hi ets, t’expulsa". "El seu fill li dona pau, ella volia ser mare. La majoria de les mares no estan penedides, són felices amb el seu nadó, però no se’ls dona l’espai de la cura".En la sèrie, aquesta realitat es tradueix en l’evolució del protagonista. "La noia que vam descriure no era pobre quan comença la sèrie. Es va precaritzant pel camí com a conseqüència directa que la societat no recolza les cures i la criança", explica Bassols. Aquí se situa el veritable conflicte: "El dolent de la pel·lícula és el neoliberalisme, l’estat i el capitalisme, que va a tota velocitat i, si no hi ets, t’expulsa". Però mai el nadó. "El seu fill li dona pau, ella volia ser mare. Podríem haver descrit una mare penedida, perquè també existeixen, però la majoria de les mares no estan penedides, són feliços amb el seu nadó, però no se’ls dona l’espai de la cura".

Aquesta tensió travessa tota una generació desesperançada amb el futur. "Les que encara no som mares veiem aquestes dificultats i estem retardant-ho tot. No perquè no vulguem, sinó perquè fa por", expressa Costafreda. Una por que es tradueix en la sensació constant d’"hostilitat". "Per això estem totes en plena congelació d’òvuls".Aquesta tensió travessa tota una generació desesperançada amb el futur. "Les que encara no som mares veiem aquestes dificultats i estem retardant-ho tot. No perquè no vulguem, sinó perquè fa por", expressa Costafreda. Una por que es tradueix en la sensació constant d’"hostilitat". "Per això estem totes en plena congelació d’òvuls", conclou la directora.

Temes:

Festival