De la puresa del ballet al brio de la dansa urbana

Rosalía va passar de ballarina clàssica a devota de Déu i estrella del pop. Tot això ben recolzada pels versàtils ballarins del col·lectiu (La)Horde, fundat el 2013 per Marine Brutti, Jonathan Debrouwer i Arthur Harel, que dirigeix el Ballet de Marsella. Simplicitat, teatralitat i elegància van marcar les coreografies. Es va passar dels moments eteris a d’altres intensos, potents i sexualitzats.

Ja es va deixar entreveure part d’aquesta fusió entre clàssic i contemporani en l’actuació de Rosalía als Brit Awards, amb una impressionant coreografia de Berghain, en la qual fins i tot s’integrava el cor. La desena de ballarins que acompanyen l’estrella a Lux tour són fonamentals. Tant van moure l’artista com van contribuir a traslladar els elements arquitectònics que transformen l’escenari. També la van ajudar en algun canvi.

Notícies relacionades

La iraniana ‘A fox under a pink moon’ obrirà el DocsBarcelona

No és fàcil aconseguir una altra ‘Big little lies’

Rosalía va començar com una figureta d’una capsa de música, centrant-se en aquesta part més clàssica i operística de l’àlbum, disfrutant d’una puresa que encaixa amb una primera part del concert dedicada a temes com Sexo, violencia y llantas i Divinize. Rosalía va cantar sense gairebé moure’s. Fins que un dels ballarins la va treure del seu pedestal i es va posar a donar voltes amb ella, agafant-la com si fos una figureta de porcellana. A partir de Berghain, que va acabar amb un exaltació total, tot va canviar.

Les coreografies, com el vestuari, van sintonitzar amb la posada en escena, molt simbòlica i teatral però també senzilla i orgànica, que tant s’adapta als moments de més recolliment com als més exaltats. Els talentosos intèrprets que l’acompanyen van fer màgia visual amb les mans i avantbraços enfundats en blanc sobre un fons negre jugant amb les estrofes de La perla. També es transformen per acompanyar-la en aquestes amalgames de cossos on Rosalía s’integra però sempre destaca. La dansa va aportar sentit a la música, hi va jugar a favor. L’únic que va grinyolar van ser algunes escenes de transició on els intèrprets van ser més actors que ballarins, com aquesta paròdia que fan de Mio Cristo piange diamanti, o quan apareixen plorant entre bambolines.