Asmik Grigorian, meravellosa Manon

Una vegada més va captivar els liceistes Asmik Grigorian, que ja va triomfar al Gran Teatre a Demon, Rusalka i en un concert inoblidable. El retrat que la soprano lituana va mostrar de la Manon Lescaut pucciniana és insuperable, mimetitzada en la proposta d’Àlex Ollé en aquest muntatge trencador de l’Òpera de Frankfurt que Grigorian va estrenar i que ha aterrat amb disparitat d’opinions al Liceu. Amb aquesta tornava l’obra al repertori barceloní, absent des del 2018, i ho feia dibuixant una protagonista empoderada però vulnerable, carregada de dubtes, impressionant amb el seu cant d’experta i el seu fraseig expressiu i carregat de sentit dramàtic, igual de còmoda en els moments més lleugers com en els dramàtics, amb greus tan ben posats com els seus aguts. Un regal.

I així com Puccini va escollir per a aquest títol –el primer èxit de la seva carrera– una obra literària del segle XVIII en el seu moment passada de moda per omplir-la de la modernitat del seu flux melòdic en les albors del segle XX, Àlex Ollé l’actualitza (fins i tot els sobretítols) i trasllada l’acció a l’actualitat, amb una Manon convertida en una sense papers, una immigrant que es busca la vida –com a la novel·la original–, en aquest cas treballant com a stripper i estrella de la pole dance en un club de cites. Abans, unes projeccions mostren la protagonista i el seu germà travessant la frontera; Ollé dona una bufetada al públic amb un retrat d’una realitat esplèndidament il·lustrada amb l’escenografia d’aquest geni del teatre que és Alfons Flores (tot i que en el segon acte no es projecta bé la veu), il·luminada per Joachim Klein i amb un vestuari d’allò més apropiat de Lluc Castells. Gairebé totes les escenes funcionen sense problemes en el renovat relat incloent els duos d’amor, ben il·luminats per crear ambient, així com en la deportació, tot i que moments íntims de luxe orquestral i vocal com In quelle trine morbide es perden en aquesta proposta sense "ànima daurada". Tampoc convenç –com en la majoria dels muntatges del títol– l’agonia al desert nord-americà, tot i que el regista proposi que el veritable desert de Manon és la soledat que la inunda.

A Grigorian la va acompanyar un Des Grieux entregat i de veu potent, però molt poc seductora, d’Ivan Gyngazov, coneixedor del paper, tot i que lluny de la calidesa vocal inherent a un rol que és pura passió. El ben actuat Lescaut d’Iiuri Samoilov va aportar una línia de cant molt poc interessant i fins i tot desafinat, no així Donato Di Stefano com un Geronte ben plantejat, tant com el Músic de Mercedes Gancedo.

Gran actuació del Cor del Liceu i d’una acolorida Simfònica del Gran Teatre sota una direcció poc pietosa amb les veus de Josep Pons, metronòmica i freda.

Notícies relacionades

La iraniana ‘A fox under a pink moon’ obrirà el DocsBarcelona

No és fàcil aconseguir una altra ‘Big little lies’

‘Manon Lescaut’, de Giacomo Puccini

Gran Teatre del Liceu, 17/03/2026