Tony Aguilar: "Em sabrà greu no ser a Eurovisió, però encara me’n sap més el que passa al món"

Per a mi és un somni fet realitat, perquè jo era oient d’El gran musical. Abans de treballar a LOS40, el diumenge al matí l’escoltava amb la meva mare. I fixa’t quin cercle tan bonic: la primera vegada que la meva veu es va sentir a LOS40 per a tot Espanya va ser precisament a El gran musical. Em vaig presentar a un concurs de dj que presentava José Antonio Abellán, que llavors era el conductor del programa, i el van emetre un diumenge al matí dins d’El gran musical. Recuperar el programa és rescatar la marca més històrica de la ràdio musical a Espanya, perquè fins i tot és anterior al naixement de la llista de LOS40. L’han presentat figures com Tomás Martín Blanco, Pepe Domingo Castaño, Pepe Cañaveras, Abellán, Constantino Romero, Joaquín Prat o Joaquín Luqui, que va ser col·laborador. Unir-te a aquesta llista d’històrics de la ràdio musical m’emociona.

El programa fa un viatge per 60 anys de música. ¿Com plantejaran aquest recorregut?

Amb programes tematitzats. El primer està dedicat a la llista de LOS40: curiositats, quin va ser el primer número 1, el primer en castellà, quants idiomes han arribat al número 1, qui ha estat més setmanes a dalt de tot o qui ha aconseguit més números 1. El segon el dediquem als grans debuts. Després tindrem programes sobre balades, rock, el fenomen fan, els one hit wonders, és a dir, aquells artistes que van tenir un gran èxit i no se’n va saber mai més res, o la cançó de l’estiu. Anem saltant èpoques i així no t’esperes on anirem.

¿També es mostrarà la gran evolució que ha viscut la música i, amb ella, la societat a través de tot aquest temps?

Per descomptat, perquè l’evolució de la música està completament lligada a l’evolució de la societat. Quan neixen LOS40 fa 60 anys, per exemple, el programa s’havia d’enviar primer a censura. Parlem de l’Espanya del franquisme, en què tot el que s’emetia a la ràdio s’havia de revisar. A Rafael Revert, el creador de Los 40 Principales, li van demanar que fes un programa per als ie-ie, que eren els moderns d’aquella època. ¡Imagina’t! L’evolució tecnològica també és impressionant. Quan vaig entrar a Ràdio Barcelona punxava singles de vinil.

Mentre preparava El gran musical, ¿ha descobert cap dada curiosa que l’hagi sorprès?

Hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció: abans les cançons es mantenien molt més temps al número 1. Hi va haver anys en què només hi va haver nou números 1 en 52 setmanes. Un rayo de sol, de Los Diablos, va estar 15 setmanes a dalt de tot, igual que Delilah, de Tom Jones. Avui és impensable. L’any passat hi va haver una cançó dels veneçolans Alleh y Yorghaki, Capaz (merenguetón), que va estar cinc setmanes al número 1 i ja va ser tot un rècord. Una altra cosa que m’ha sorprès és que fins i tot gairebé 10 anys després d’haver començat Los 40 Principales no hi va haver cap col·laboració al número 1. Avui tothom col·labora amb tothom.

¿Creu, doncs, que la música actual és més efímera que abans?

No tota. Em sembla que encara hi ha cançons que d’aquí 30 anys sonaran a LOS40 Classic. Igual que n’hi ha d’altres que veig que duraran 10 minuts. Avui hi ha molta més música perquè és més fàcil gravar-ne i publicar-ne. Abans necessitaves el suport d’una discogràfica i un estudi professional. Avui pots gravar a casa amb un ordinador i un micròfon. Això fa que hi hagi més música bona, i també més música dolenta.

La ràdio musical sempre ha sigut prescriptora d’artistes. ¿Com canvia tot això amb les plataformes de streaming?

Les plataformes són meravelloses perquè et permeten tenir milions de cançons a la butxaca. Però funcionen amb algoritmes que et recomanen coses semblants a les que ja escoltes. Si no investigues pel teu compte, et quedes dins del teu mateix cercle musical. La ràdio encara té la capacitat de sorprendre. Un dj et pot dir: "Escolta aquesta cançó perquè t’encantarà». Aquesta emoció i aquesta naturalitat no te’l dona una màquina. Aquest toc humà un algoritme no el tindrà mai.

Fa vuit anys que és la veu d’Eurovisió a Espanya. Aquest any Espanya no hi serà, al festival. ¿S’havia de fer aquest pas?

És la decisió que ha pres RTVE. Jo no em penedeixo de res del que vam fer en l’anterior festival, en què no vam atacar cap país, sinó que vam donar dades del que passava. Primer vam dir que la representant d’Israel era una supervivent d’un atac terrorista de Hamàs. Després vam explicar el que passava a Gaza, que per desgràcia les xifres després han anat a més. Vam recordar que Eurovisió havia nascut com un canal d’unió en plena Guerra Freda, i que això no era contra cap país, sinó que era un al·legat per la pau i els valors en què s’havia creat el festival. I finalment vam presentar l’artista amb la seva cançó, la seva compositora i el seu intèrpret. El problema és quan es retalla un vídeo i es treu de context. Això va ser el que em va fer mal. Evidentment va ser una posició coordinada en tot moment amb la presidència de RTVE: això no va sortir ni de mi ni de la Julia [Varela] perquè sí, i el que vam fer va ser exposar el que passava i la posició de la corporació. M’encanta Eurovisió i em sabrà greu no ser-hi, però encara me’n sap que passin aquestes coses al món.

Notícies relacionades

Rosalía, amb admiració

‘Crims’ torna a TV3 amb set històries d’engany

¿El va preocupar quan la UER els va amenaçar amb represàlies si es repetia una cosa semblant en la retransmissió de la final?

Sí. Quan ens vam assabentar que la televisió israeliana s’havia queixat a la UER del que havíem fet, em va preocupar veure fins on podien arribar les conseqüències. Ho vam viure amb molta tensió. No oblidaré mai aquell divendres. Va ser molt difícil treballar. A més, va explotar en tots els informatius d’Europa. Per a mi ha sigut molt difícil: a les xarxes he rebut amenaces contra mi i també contra la meva família.