Salut mental i neonazis

"La guerra contra el feixisme mai s’acaba. Va néixer als anys 30 i els feixistes mai se n’han anat, i estan creixent. Cal lluitar contra ells. Jo vaig créixer veient com Indiana Jones lluitava contra els nazis. ¿Era el moment de parlar-ne? Mai ha sigut el moment de no fer-ho. Però no volia que en la meva carrera no sortís el tema, almenys en un llibre, tot i que fos a la meva manera, una mica amb la broma, mostrant els neonazis com una colla de brètols i estaquirots. No hi ha intenció política, però els llibres em permeten deixar clar el que penso i sento. I de l’enuig sorgeix una energia molt creativa per a un autor". Rotundament s’expressa el dibuixant de còmic barceloní Jordi Lafebre (1979) sobre un dels temes que apareixen en la segona detectivesca aventura de la jove psiquiatra bipolar Eva Rojas. Després de Soc el seu silenci, aquest personatge magnètic, brillant, caòtic, impredictible i desinhibit segueix enamorant la càmera a Soc un àngel perdut (Norma).

És el tercer còmic en solitari de Lafebre –el primer va ser la deliciosa història d’amor Carta blanca (2021, publicada a 15 països)–, la carrera del qual ja estava sòlidament consolidada com a dibuixant amb títols com Lydie, La Mondaine o Los buenos veranos, amb el guionista Zidrou. En les primeres vinyetes de Soc un àngel perdut apareix a Barcelona un neonazi mort, amb el cap ficat en un bloc de ciment. En paral·lel, han assassinat una prostituta trans i ha desaparegut un jove pacient de l’Eva: un futbolista, estrella del club més famós de la ciutat. Llegeixi’s Barça, tot i que el dibuixant no el citi expressament, per "no caure en l’anecdòtic", i inspirat en el segrest de Quini el 1981 que l’autor encara recorda.

Trama policial i humor

Mantenint la trama policial i l’espai per a l’humor, com en la primera entrega –no en descarta una tercera–, l’altre tema central i sobre el qual Lafebre construeix la sèrie és la salut mental. Eva Rojas és psiquiatra però també s’asseu al divan d’un col·lega, davant la inspectora Merkel i el detectiu de la policia García, per intentar explicar, a la seva manera, l’embolic en què s’ha ficat. Pateix un trastorn bipolar i continua escoltant al seu cap les veus de tres de les seves avantpassades de la família –"és una picada d’ullet a les bruixes de Macbeth"–. Aquesta vegada, amb especial protagonisme de la que va ser miliciana republicana i va morir al front. És, diu, el seu petit homenatge a aquelles "dones excepcionals que es van allistar voluntàriament per combatre el feixisme de la Guerra Civil, que encara està aquí". "L’Eva pateix un episodi d’eufòria bipolar i viu una setmana totalment boja durant la qual resol un crim –afegeix–. Hi ha més espai per parlar de la seva mare, internada en un psiquiàtric, i de l’herència incurable de l’Eva, i de com portar una malaltia mental".

"L’Eva respon sense filtres, i no estem acostumats a això. Diu veritats com un temple, respon tal qual. Té la capacitat de ser molt, molt transparent quan vol i, alhora, amagar el que no vol explicar", assenyala Lafebre.

Notícies relacionades

‘Yo no moriré de amor’ guanya al Festival de Màlaga

Joc de trons a la Suècia medieval

L’escenari torna a ser Barcelona. "Tenia clar que volia fer un thriller policial a la meva ciutat, la que conec, on sentimentalment he crescut. Soc de Sants, on tinc records a cada cantonada. El meu subsol creatiu és allà. I tinc la sort que Barcelona és sexi i atractiva per a qui ve de fora, és la ciutat més postmoderna i enlluernadora que un turista pot visitar. A més guarda una tradició literària enorme, és la Barcelona de Vázquez Montalbán i de Mendoza", recorda.

Lafebre dibuixa primer a llapis i després s’ajuda de programes d’ordinador de color i 3D. "En el món del còmic ens fa cosa dir que utilitzem la tecnologia, en canvi, en el cine estan orgullosos de fer-ho. En el còmic resulta útil, però –recalca– en els meus llibres no hi ha ni un gram d’IA. La detesto profundament".