Harry Styles balla en la foscor

L’any passat va transcendir que Harry Styles s’havia traslladat a Berlín i ell va advertir que tenia entre mans un nou àlbum "amb molts sintetitzadors", la qual cosa va activar el ressort fantasiós i historiogràfic: ¿potser l’home es plantejava un viatge a l’estil David Bowie electrònic, fred i expressionista dels seus discos de finals dels anys 70? D’això n’hi ha alguna cosa, però també ingredients més moderns i associats a la cultura clubber (amb un ventall d’influències que pot anar des de LCD Soundsystem fins a Jamie XX).

Tot això constitueix una sorpresa per als seguidors que esperessin una jugada continuista del celebrat Harry’s house (2022). I motiu d’intriga i discussió, per la lírica general una mica encriptada. D’entrada Kiss all the time. Disco, occasionally és un títol ben estrany, amb signes de puntuació intercalats i un missatge que alterna la picada d’ullet romàntica i la cita a l’hedonisme com a possibilitat.

La cançó del primer senzill, Aperture, brinda una invasiva dinàmica de sintetitzadors dark i un text que es fa fort en la consigna-bucle de "we belong together", com qui diu "ens pertanyem l’un a l’altre". Hi podem llegir que Harry Styles apel·la a l’amor com a refugi davant la confusió, l’ansietat, la toxicitat, etcètera.

El primer bloc de cançons manté la tensió amb una electrònica gruixuda, greus i tornades galopants i una mica somnàmbules: American girls, amb la seva veu processada, les seqüències minimal de Ready, steady go! i la peça més devastadora, Are you listening yet?, amb extra de percussions en una mena de batucada cibernètica in crescendo.

‘Sintes’ de piano

Hi ha un tomb cap a uns tempos més interromputs a partir del cinquè track, combinant els sintes amb el piano i els arranjaments de corda: The waiting game, la peça més àlgida d’aquest tram, dotat d’una esvelta línia melòdica. A Season 2 weight loss apunta un interessant contrast entre la veu recollida i la trama rítmica, orgànica i multiplicada.

Pop inverteix la tendència i es presenta com un potent candidat a single, que posa una tarima sota la bola de miralls i fa esclatar una tonada amb efecte coral. Ja te la pots imaginar fent retrunyir un estadi, com Dance no more, més funky, amb ecos de Chic i aquell eslògan tribal de "live your life, respect your mother". Una extroversió prèvia a la fosa del disc, que inclou la balada a veu i guitarra, una mica fora de lloc, Paint by numbers, que té un regust d’examen de consciència.

Aquest Harry Styles juga amb la dualitat de celebració i solitud, ànsia de comunitat i el fred encarnat per la tecnologia, amb el seu còmplice habitual, Kid Harpoon. Un àlbum notable, de cert risc, finalment més britànic que germànic, amb què exhibeix llibertat artística i ens diu que les caselles predeterminades no fan per a ell.

Harry Styles

Notícies relacionades

La capital europea dels espectacles immersius

‘Sirat’ vista des del Marroc: de decorat, un conflicte

‘Kiss all the time. Disco, occasionally’

Sony Music / Pop-electrònica