Mor als 83 anys l’escriptor António Lobo Antunes, tità de les lletres portugueses

Etern candidat a un Nobel que segueix (i seguirà) tenint José Saramago com a únic representant lusità del palmarès,l’atzar ha volgut que la mort de Lobo Antuneshagi coincidit amb el reconeixement al seu compatriota Gonçalo M. Tavares, el més semblant a un relleu generacional orgànic en les apostes de l’Acadèmia Sueca.

Per a alleujament dels seus entusiastes, l’autor de ‘Memoria de elefante’ podia presumir de ser el primer autor portuguès que va publicar a la llegendària col·lecció La Pléiade. Els premis, a més, no li importaven, llevat que la dotació fos prou substancial i substanciosa. «Els premis no milloren els llibres, però són agradables quan venen amb molts diners», assegurava amb certa sorna.

Autor de més de trenta novel·les i àmpliament traduït en països com Espanya, França, Itàlia, el Regne Unit, els Estats Units, el Canadà i el Brasil, Lobo Antunes va néixer el 1942 al si d’una família burgesa i, sent criatura, ja va començar a avenir molt amb la tristesa i el dolor; aquesta malenconia genuïnament portuguesa present a gairebé tota la seva obra.

Al seu costat, alimentant les calderes de títols com ‘En el culo del mundo’, ‘Ahir no te vi en Babilonia’, ‘¿Qué caballos son aquellos que hacen sombra en el mar?’ o ‘Comisión de las lágrimas’, obsessions recurrents com la mort, la pobresa, la bogeria i les pronunciades diferències socials del país. La misèria i la violència de ‘Mi nombre es Legión’, amb un ‘gang’ de delinqüents convertit en carn de canó; l’infern familiar d’‘El archipiélago del insomnio’, amb aquestes tres generacions agermanades en l’amargor.

«De vegades crec que és la meva mà la que escriu, com si fos un organisme autònom», relativitzava el portuguès, metge de formació, quan li preguntaven per l’origen de les seves idees. De fons, enredat en frases recargolades i bigarrades, barroques en el millor sentit del terme, l’omnipresent espectre de la dictadura portuguesa i la desil·lusió que va arribar després de l’adveniment de la democràcia.

‘Cartas de la guerra’

L’esquinç de la guerra d’Angola, on va servir entre 1971 i 1974 com a metge militar, va ser determinant en la seva educació sentimental com a novel·lista: acabat de casar i amb la seva dona embarassada de quatre mesos, el futur escriptor va ser cridat a files i va fer el que bonament va poder per evadir-se de tanta atrocitat escrivint una sèrie de missives que acabaria recopilades al colpidor ‘Cartas de la guerra’. «Tenia por, no volia anar-hi, però si fugia temia no poder tornar mai a Portugal. A més, no volia fer la revolució des d’un cafè de París; la revolució es fa des de l’interior», va recordar Lobo Antunes el 2019, quan va passar per Barcelona per presentar la que llavors era la seva última novel·la, ‘De la naturaleza de los dioses’.

Un any abans, el 2018, va publicar a Portugal ‘La última puerta antes de la noche’ , una inquietant novel·la basada en un crim real que implicava cinc advocats, un cadàver i un bidó d’àcid sulfúric. El truc de màgia, el prestigi, estava en l’habilitat amb què va desentendre de qualsevol convenció detectivesca per construir el relat des del subconscient dels seus protagonistes.

Notícies relacionades

Una exposició a La Pedrera recupera el grup dels nabís, la baula perduda entre l'impressionisme i les avantguardes

Adam Mars-Jones: «El sexe no és un impuls primordialment estètic»

Traduïda al castellà el 2025, ‘La última puerta antes de la noche’ serà, llevat de sorpresa o manuscrit trobat en un calaix, l’última novel·la d’un autor que va acumular reconeixements tan distingits el Premi Camões, el Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques, la condecoració com a comanador de l’orde de les Arts i les Lletres Francesa i el Premi Internacional Nonino.

«No em resulta fàcil viure amb mi mateix. És com si estigués sempre en guerra civil», va arribar a reconèixer Lobo Antunes, amic entusiasta de Juan Marsé i Ana Maria Moix i fervorós lector de Céline, Tolstoi i Faulkner. El normal per a algú que defensava amb afany que «un llibre no és més que una bogeria estructurada».