‘Josephine’ arriba a la Berlinale com una de les pel·lícules de l’any

"Els violadors i pedòfils han de retre comptes", va sentenciar De Araújo ahir en el certamen alemany. "Perquè, altrament, es genera més silenci i vergonya entre les víctimes, que es troben desassistides a l’hora de guarir les seves ferides." Tot i que, a jutjar exclusivament pels seus mèrits artístics Josephine sens dubte s’hauria de fer un lloc entre els espais més destacats del palmarès que la Berlinale anunciarà avui, també és cert que curullar d’honors una pel·lícula ja posicionada gràcies a Sundance com una de les que faran parlar en la temporada de premis vinent no seria precisament positiu per al prestigi del certamen alemany, i per això –malgrat que no hi ha motius per dubtar de la seva independència– és probable que el jurat presidit per Wim Wenders adjudiqui l’Os d’Or a un altre dels títols que hi aspiren.

¿És Josephine apta per declarar contra el culpable? ¿On acaba la necessitat de justícia i comença la de protegir una menor? Tot i que De Araújo teixeix una irada denúncia del sistema judicial nord-americà mentre planteja aquestes qüestions, en realitat la seva prioritat és el trauma d’una persona massa jove com per entendre el que va veure, afrontar els terapeutes i advocats que la interroguen i, sobretot, acceptar que de vegades els culpables no reben càstig. Per a això, s’endinsa en la ment de la petita de diverses maneres. D’una banda, manté en el relat l’home que va cometre el crim en forma d’enemic imaginari de Josephine o de presència fantasmal, símbol inequívoc de l’empremta que l’atac ha deixat en ella. Així mateix, gràcies a l’afany de la pel·lícula a experimentar el món a través dels ulls de la nena, per moments la càmera es converteix literalment en la seva mirada, adoptant una estilització que, tot i que una mica forçada, serveix per mostrar que Josephine és cada vegada més vacil·lant, desconfiada dels adults, impulsiva i erràtica. En sintonia, De Araújo va generant una sensació creixent de neguit.

Mentrestant, l’esquerda psicològica de Josephine obliga els seus pares a enfrontar-se a dilemes morals per als quals cap està preparat. Ell vol fer el correcte, i això el condueix a l’agressivitat, la ira i el bloqueig emocional. Ella es preocupa per l’estabilitat psicològica de la seva filla, tot i que no sap com protegir-la. Si hi ha un aspecte en què pot qüestionar-se la credibilitat del guió de De Araújo –basat en experiències personals– és l’excessiva malaptesa de Damien i Claire a l’hora de respondre amb sentit comú als símptomes de patiment de la nena. A més, hi ha passatges en què, potser ennuvolada pel desig de sacsejar-nos, la directora emfatitza emocions que ja han quedat prou clares.

Notícies relacionades

Llegeixi un avançament de 'La segona vida de Ginebra Vern', d’Agnès Marquès

L’Orfeó Català fa història a Los Angeles amb Dudamel i una inspirada ‘Missa solemnis’

Interpretació enlluernadora

Les enlluernadores interpretacions dels actors, en qualsevol cas, compensen aquests excessos. Tatum ofereix una combinació precisa de masculinitat i fragilitat a la pell d’un pare que es mostra afectuós i esforçat però que és emocionalment miop. Al paper de la mare hi ha Gemma Chan, que dona mostres d’un dolor persistent amb un origen que no necessita explicacions explícites per ser identificat. En tot cas, la pel·lícula se sosté sobre l’aclaparador treball de la jove Mason Reeves, amb un rostre que reflecteix una recerca constant de respostes, un embolic de recel i confusió quan Josephine comprèn que a les persones els passen coses terribles sense un motiu justificable, i que no hi ha garanties que ella mateixa no sigui una víctima algun dia.