El desig i la realitat

És una característica de l’esquerra governant advertir del perill del retorn de la dreta sense revisar la seva contribució a les causes. Divuit anys fa d’aquell comentat eslògan del PSC que buscava mobilitzar un electorat que estava desmotivat, malgrat el gag de la cella.

Amb aquell "Si tu no hi vas, ells tornen" els socialistes catalans van arrasar i amb Carme Chacón van facilitar a Rodríguez Zapatero la segona victòria davant Mariano Rajoy. Quedava enrere una emmetzinada campanya en què ja es parlava molt d’immigració i poc d’habitatge, tot i ser aquesta la segona preocupació ciutadana, segons el CIS. A partir d’allà és procedent el dubte de si el temps ha passat debades o vivim en un bucle perquè som en el mateix. O això sembla. I no perquè el PSOE hagi tingut oportunitat d’abordar-ho entre els quatre anys següents de ZP i els set llargs de Pedro Sánchez després de l’interval de sis del PP. Que aquell període va ser de retallades que es va trigar a revertir no n’obvia la raó: una històrica crisi financera que es va negar durant dos anys i va deixar les arques públiques buides.

Com a justificació s’aportaran altres dades i múltiples interpretacions i totes seran tan veraces com incontrovertible el resultat final. Per això mateix, alguna cosa deu tenir a veure el primer Govern de coalició i els seus suports parlamentaris progressistes i independentistes amb la incomoditat social davant els mateixos fronts i l’augment imparable de l’extrema dreta.

Però que no aplaudeixi el PP. La seva aportació tampoc és aliena al fenomen. Ni de bon tros. Si hagués estat ben cohesionat i hagués evitat abusos i frustracions, no s’hauria esqueixat una part de la seva ànima que Aznar va aconseguir acoblar sense fer-se notar. Però com que el que compta és el present, vet aquí la dreta veient passar el temps, dividida i enutjada, esperant l’oportunitat que se li resisteix. Els seus precaris èxits a Extremadura i Aragó delaten mal càlcul i pitjor tramitació. Ja ho tenen les obsessions, que ofusquen la mirada i perverteixen la raó.

Davant aquest paisatge, aquesta setmana dos solistes de l’esquerra han escenificat una voluntat i revifat una sortida sospitada pel cor: un front ampli i plural per elevar el mur contra el qual xoqui l’enemic. Un és Emilio Delgado, de Més Madrid, però el focus se l’emporta Juan Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet, 8 de febrer de 1982).

Poder digital

Notícies relacionades

Tamara Gorro i Cayetano, un idil·li de portada

Sis hores de classe mestra de Bellocchio

El portaveu d’Esquerra al Congrés és un polític de fulgurant carrera auspiciat fa una dècada pels republicans, desitjosos d’ampliar la base a la Barcelona metropolitana que tant se’ls resistia i que tots els comicis després del procés han demostrat que se’ls continua resistint. La contundent evidència Rufián la va patir en carn pròpia al seu municipi natal, del qual aspirava a ser alcalde. I si és més difícil que et votin que portar el llenguatge del carrer al Parlament, motivar comentaris a la barra del bar, entendre el poder digital, fer forrolla a les xarxes i aglutinar titulars de mitjans que l’eleven avui per fer-lo caure demà, tampoc serà fàcil aglutinar el caïnisme ideològic ancestral que, per cert, el seu partit coneix bé.

Potser per això no l’avala. Per això i perquè vol evitar el seu constatat desequilibri esquerra-independentisme. ¡Ah! I per temor d’aspiracions futures de qui va ser el poeta del tuit.