La Capitalitat de l’Arquitectura segons sis experts: ¿Què veu el món quan mira Barcelona?

Per Alessandro Scarnato, florentí establert a la ciutat i professor a la Politècnica, la principal diferència amb el congrés de fa 30 anys és que el món està avui hiperglobalitzat. Si a mitjans dels 90 l’arquitectura de països de l’Orient Mitjà, Àfrica o Europa de l’Est era «anecdòtica», avui hi ha exemples d’«excel·lència» a tot arreu, de Grozny (Txetxènia) a Lagos (Nigèria) o el Vietnam. «Ja no hi ha una centralitat, però Barcelona continua sent focus d’interès i atracció. És una ciutat on el debat no ha parat de créixer. Fixa’t com s’ha discutit sobre les superilles, amb vehemència, a totes les escales: el ciutadà, a la universitat, la professió, la professió, la política... Això és positiu perquè revela interès. La vitalitat i la densitat del debat són molt superiors a les de fa 30 anys», explica.

Adeu a l’urbanisme de taula rasa

El corrent principal que marca la Capitalitat de l’Arquitectura té a veure amb la recuperació i la reforma urbana. «Ja no es tracta de créixer, sinó de millorar. El que més interessa fora de Barcelona són les intervencions sobre la ciutat existent», apunta Scarnato. Fins i tot la indústria privada, una mica més refractària a actuacions no excessivament visibles, s’ha afegit a un corrent impulsat pel públic en l’última dècada. L’exemple més recent és l’antiga seu de Telefónica, el nou edifici Estel. «Fa 20 anys s’hauria comprat l’edifici, enderrocat i construït una cosa nova, i en canvi s’ha optat per rehabilitar-lo. Fins i tot les superilles són una forma de rehabilitació: no és un urbanisme de tabula rasa i construir nous carrers, sinó d’arreglar el que ja tenim. És una posició aparentment més discreta, però plena de projectes que interessen molt fora, més del que sembla».

Reformar, millorar, densificar i reciclar és precisament la filosofia del despatx del qual més es parla en els últims mesos, Harquitectes. L’estudi de Sabadell ha guanyat en solitari els concursos per a la transformació de l’antiga Foneria al Centre d’Art Digital de Catalunya, i per a la rehabilitació del Teatre Arnau, al Paral·lel. I, associat temporalment amb els suïssos Christ & Gantenbein, signarà l’ampliació del Macba i del Mnac. «El seu cas és emblemàtic perquè és un despatx petit davant de les grans firmes internacionals. Posen el focus en el que existeix i el que és local. Fins i tot quan fan construcció nova la fan de manera que no sembli excessivament nova», resumeix Scarnato.

Alineació

Per Benedetta Tagliabue, «la capitalitat és una oportunitat per recordar que l’arquitectura no consisteix únicament a construir edificis, sinó a construir ciutat. I això significa cuidar els espais on les persones es relacionen». Des del Taller d’Arquitectura, fundat per Ricardo Bofill, creuen que la cita és un reconeixement, «però també una responsabilitat». «Barcelona ha construït un relat arquitectònic molt potent durant dècades i el risc és viure d’aquest relat. Hem de ser crítics amb nosaltres mateixos, si no, serà només un programa cultural». També remarquen que, després d’anys de «transformació expansiva», el focus més «rellevant» avui està en l’habitatge social. «Avui la ciutat no s’expandeix, es reestructura sobre si mateixa. Aquests moments d’‘intensitat arquitectònica’ depenen de cicles econòmics i alineacions polítiques que rares vegades coincideixen. Per això, probablement, sí que estem davant una finestra excepcional».

Tagliabue coincideix amb el «moment de responsabilitat». «Hi ha excel·lents projectes en marxa o ja finalitzats, com la intervenció al carrer del Consell de Cent o el parc de les Glòries. Crec que molts d’aquests projectes van en aquesta direcció: enfortir el teixit urbà, restituir la vida al carrer, tornar el carrer a les persones i renaturalitzar-lo». Héctor Mendoza i Mara Partida, de Mendoza Partida, opinen que s’ha passat «de l’‘arquitectura espectacle’ a una altra de més quotidiana, climàtica i centrada en la qualitat de vida. Barcelona està redefinint el seu model urbà».

L’habitatge

En ple debat sobre mobilitat, comerç i habitatge, aquesta parella d’arquitectes espera que aquest 2026 serveixi per reflexionar sobre «quin tipus de ciutat es vol projectar cap al futur». Scarnato recorda que continuem tenint un problema complex amb els fons d’inversió, que no tenen intenció de «fer ciutat». «Barcelona és víctima d’aquesta dinàmica i encara no ha trobat la fórmula, però almenys s’està començant a veure el problema amb certa claredat». Des del despatx Peris Toral (especialistes en construcció amb materials de baixa empremta com la fusta o la terra i guanyadors el 2024 del premi RIBA que concedeix The Royal Institute of British Architects) destaquen que en els últims anys s’ha impulsat «promoció pública de qualitat, concursos que prioritzen la sostenibilitat i models cooperatius o de cessió d’ús. L’habitatge es concep no només com a producte immobiliari, sinó com a eina per abordar densitat, transició ecològica i noves formes de vida col·lectiva», resumeixen.

Per a Enric Batlle de Batlleiroig, la capitalitat servirà de «revulsiu». El seu soci Joan Roig ha comissariat l’exposició ‘Els nous realistes’, que es pot veure al DHUB, sobre la generació d’arquitectes post crisi econòmica del 2008. Ell en presentarà una sobre Nicolau Maria Rubió i Tudurí, un dels primers paisatgistes de la ciutat, director de Parcs i Jardins i responsable de l’obertura de la Diagonal durant la República. També ultima l’exposició ‘Les set vides de la Casa Moratiel’, una de les joies del moviment racionalista dels 50 a Esplugues de Llobregat.

Cinc milions d’habitants

«Som una societat molt negativa i no acostumem a creure’ns l’interès que despertem. Amb la de crisis econòmiques, sanitàries i polítiques que hem tingut... i la gent continua volent viure a Barcelona i les empreses internacionals volen tenir la seva seu al 22@», apunta Batlle, darrere del nou barri que s’està construint a l’antiga fàbrica Mercedes.

Notícies relacionades

Llegeixi un avançament de 'La segona vida de Ginebra Vern', d’Agnès Marquès

L’Orfeó Català fa història a Los Angeles amb Dudamel i una inspirada ‘Missa solemnis’

«És cert que no podem construir a Collserola, al mar, al Llobregat ni al Besòs, però crec que les ciutats creixen ara sobre si mateixes. La regeneració urbana és la base de molts dels nostres projectes. I, si l’Administració fa coses, els privats la segueixen i regeneren llocs que per a mi són igualment Barcelona, com Sant Cugat, Viladecans o Sant Adrià. Allí, per exemple, estem dissenyant les noves quatre seus de marques d’Inditex que s’aixecaran al costat de les Tres Xemeneies. Barcelona, en realitat, és una ciutat de 5 milions d’habitants».

Recanvi generacional

A Batlleiroig treballen unes 200 persones. És un despatx gran per a Barcelona, amb una tendència a l’«atomització» que fa que la majoria de despatxos siguin petits. «Això dificulta les oportunitats de feina en el context internacional, en què de vegades és difícil competir», reconeix Batlle. «De feina n’hi ha, perquè la gent ha de viure en llocs, però sí que hi ha certa precarietat en l’esglaó més baix de la professió. Als despatxos petits els costa més sobreviure», admet. Mendoza i Partida coincideixen en el diagnòstic: «Hi ha un clar recanvi generacional: molts estudis joves amb capacitat conceptual i sensibilitat urbana, però amb estructures petites i menys múscul financer o experiència en grans infraestructures».