Maria Arnal, un nou començament, amb poesia, reparació i aventura a ‘AMA’, el seu primer disc en solitari

Feia temps que ens preguntàvem què dimonis estaria tramant Maria Arnal, a qui vèiem bolcada en processos d’aprenentatge tecnològic amb la IA que cobraven forma d’exposició o instal·lació (i banda sonora: ‘Polvo serán’, de Carlos Marques-Marcet, beneïda amb un Goya). Tres anys llargs en què va quedar definitivament enrere el seu tàndem amb Marcel Bagés, deixant un cos discogràfic rellevant (dos epés i dos àlbums entre el 2015 i el 2021), disruptiu en la seva evolució des del cant portador de l’oralitat popular a la fusió amb l’electrònica. Ara, ‘AMA’ respira vestigis d’aquella etapa, però és un nou començament, enfortidor del seu lloc com a cantant i apuntant a territoris inèdits.

La cançó titular parla d’un impuls que sembla transcendir els contorns de la seva persona: «‘Esta fuerza que me guía ya nunca se irá de mí’», canta allà en tons alts, sostinguda en unes bastides de percussió industrial. A ‘AMA’, l’àlbum, ressona una mena de memòria femenina còsmica, en la qual se citen els fantasmes de la història i el record d’una figura pròxima i dolençosa, la cosina germana que Arnal va perdre en la seva adolescència. ‘Carta’ apunta a un diàleg epistolar de família, amb foscor i tabú, que ella condueix cap a un minimalisme sonor traçat pel sintetitzador i les polifonies aèries, pròpies d’un jardí encantat.

Art reconstituent

Aquest és un àlbum amb una arquitectura sònica molt definida i distintiva, lleugera i encaminada a metabolitzar la tragèdia en expressió reconstituent. ‘Sintes’ flotants amb un punt imprevisible i un orgue que deixa anar tènues capes de litúrgia en l’inquiet ‘Tictac’ o el majestàtic ‘Por tus puertas’. Hi ha ecos de patiment, però també un esperit juganer reparador: ‘Pellizco’, on el desdoblament vocal via IA cobra forma de percussió, o aquest entremaliat ‘Suspiros’, esquitxat per cascades de notes com sortides d’un algoritme capritxós.

La intensitat es manifesta sobretot a ‘Que me quemen’, on sents la ressonància del martirologi de santes, bruixes i insurrectes de tots els temps, ballant entre fogueres, creus i espines. I el bagatge tradicional d’Arnal no s’ha evaporat i treu aquí i allà en els dibuixos dels melismes, amb una escena de puresa a ‘Meua’, peça popular valenciana. En català, com ‘Madrigal’, on s’acosta a Ausiàs March i es respira un delit per la naturalesa fonètica dels versos.

Per damunt de tot, parlem d’un protagonisme de la veu (replicada, multiplicada, hiperclonada) i de l’art de la cançó, inquiet i resolutiu, desenvolupat per Maria Arnal en complicitat amb els coproductors de l’àlbum, Alizzz i Pau Ritort, implicats en la composició. Música pop, sí, amb consistència física i digital, accessible més enllà de l’apassionant núvol de troballes i significats que maneja. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Notícies relacionades

Willie Colón i l’eco que ressona en Bad Bunny

El conflicte de Gaza acapara la clausura de la Berlinale

A l’abordar la proposta d’aquest quintet barceloní resulta inevitable al·ludir a la particular manera de cantar / recitar de Juan Trias i a la insòlita ambició literària d’unes lletres que, si de vegades es desplomen amb estrèpit, és perquè intenten arribar més alt que les de la gran majoria dels seus coetanis. Però tan o més important aquí és l’embolcall musical, que bascula amb solvència entre l’indie-rock canònic (‘Dinero’), la tempesta sònica i fins al free-jazz (‘Abulia’). Rafael Tapounet

L’electro-crooner parisenc, il·lustre exeurovisiu, reapareix després de sis anys de pausa amb un altre dels seus àlbums planificant-nos amb relats confessionals, vestigis retro del ‘French touch’ i murmuris greus ‘à lá’ Gainsbourg. S’envolta de sintetitzadors i entrega llaminers números per a la pista de ball: proveu amb ‘Thrill of the night’, amb la veu de Slayyyter i la guitarra de Nile Rodgers (Chic), i la triomfant ‘Copycat’. J. B.