Carlos Zanón, escriptor: "Mai he pagat perquè dormin amb mi, però puc entendre aquesta classe de solitud"

Carlos Zanón (Barcelona, 1966) se’n va anar de gira per càmpings i envelats decadents amb Eileen, Jim i Cowboy, rockers tristos i cowboys solitaris protagonistes de les pàgines de Love Song, i la tornada a casa se li va fer més llarga i complicada del que havia previst. Quatre llargs anys de silenci narratiu i cabrioles emocionals que desemboquen ara en Objetos perdidos (Salamandra), novel·la curativa sobre gent danyada protagonitzada per Álex Gual, un advocat addicte a gairebé tot que té facilitat per trobar persones i perdre coses.

¿Com de perdut ha estat Carlos Zanón durant aquests quatre anys per escriure una novel·la com aquesta?

Bastant. Van passar un munt de coses i vaig anar ensopegant. Sense èpica i sense drames, però vaig estar bastant perdut. Com en les pel·lícules de David Lynch, sempre penses allò de "baixo i després torno», però quan vols tornar ja no hi ha camí. En algun moment sí que em va fer por no poder tornar de la solitud. Però escriure sempre et salva. A mi, en concret, m’ordena i em dona sentit.

¿Per trobar-se calia mirar cap enrere i buscar en els orígens? Objetos perdidos té molt de l’atmosfera de Marley estaba muerto, el seu llibre de relats del 2015.

Volia ser més concís. Sí que hi ha alguna cosa de tornar al principi, però amb tot el que he après. Marley estaba muerto tenia aquell aspecte com d’estar en un conte. A més, a mi és el llibre que més m’agrada.

Torna a Barcelona amb una novel·la que bé podria ser la campanya antiturística definitiva.

El que fa atractiva la ciutat és l’imprevisible, l’anonimat, però la cara b de tot això és la solitud absoluta. Et pots passar un dia sense que ningú et reconegui, sí, però la contrapartida és que no li importes a ningú. Òbviament és Barcelona, però també qualsevol metròpoli. M’agrada molt la idea que les ciutats són gent aquí i ara.

¿I aquesta metròpoli, sigui Barcelona sigui qualsevol altra, és un bon lloc per perdre’s, per desaparèixer?

És un lloc efectiu. Tu deixes de contestar whatsaps dos mesos i no et truquen per saber si estàs bé. Tots estem a un acomiadament, a un mal divorci o a una malaltia d’estar en la merda, de desaparèixer. Hi ha molta gent que acaba al carrer perquè li fa vergonya demanar ajuda.

En Objetos perdidos no hi ha música, ben just hi ha connexions familiars i gairebé totes les relacions estan basades en algun tipus d’interès tirant a espuri. ¿És la seva novel·la més desesperançada?

La més deslligada, crec jo. Tampoc hi ha sexe, però voluntàriament. No volia posar els hams que ens connecten amb una història. Li volia treure el romanticisme. Diria que és la més desajustada. ¿Saps quan et poses una jaqueta i no t’hi acabes de trobar?

No hi ha sexe, però, com en Las buenas noches d’Isaac Rosa, el protagonista també necessita companyia per dormir.

Fixa’t que en les pel·lis de Tarantino ningú vol cardar mai, i per això tenen tant temps per parlar, per matar-se o per drogar-se. Dormir, en canvi, és un grau d’intimitat molt bèstia. Si tu et despertes sol, mai saps si estàs mort. M’agrada molt que l’Álex arribi a pagar per això, perquè dormin amb ell. És una manera d’explicar una solitud brutal sense necessitat de remarcar-ho.

¿Qui és Niño Gordo, aquell Pep Consciències que acompanya l’Álex a tot arreu?

Al final tots som el nen traumat i abonyegat que érem de petits. Això no canvia. Hi vas construint a sobre, però els fonaments són el que són. Les inseguretats les tens sempre.

¿Pesa més tot això en un escriptor?

Els escriptors som gent amb una sèrie de carències de nen i d’adolescent que busca un tipus de solitud molt concreta. Per això sempre hi ha una mica de venjança en el fet d’acabar publicant.

¿Venjança? ¿Contra qui?

Contra el món. De sobte, l’aneguet lleig, el que no era guapo ni popular, és el que acaba explicant la història de tots els altres.

Part de la novel·la està ancorada en un cas real: la desaparició a Barcelona del jugador de rugbi Levi Davis.

Se’m va quedar aquesta història, sí. Després, a més, tot el que explico del detectiu és tal qual: hi ha una agència de detectius anglesa que una vegada a l’any agafa un cas gratis, però quan es van posar a investigar el cas de Davis era tan marcià tot el que anaven descobrint que la família va dir que millor deixar-ho córrer. Preferien pensar que estava mort o en un karaoke a les Canàries abans que involucrat en una xarxa de pornografia o una cosa així.

La Barcelona delinqüencial que retrata, amb aquest bar karaoke com a centre d’operacions i l’amenaça d’una màfia somali que no acaba d’aparèixer, és gairebé una paròdia del lumpen.

És que en realitat el lumpen és molt cutre. Estan tan contagiats del mateix relat que hi ha sobre ells que són molt ridículs. Quan era advocat, ho veia: gent molt xunga, però tots molt tontos. Pringuen molt perquè no saben construir un relat.

¿Estan condemnats els seus protagonistes a viure en un bucle de relacions tòxiques?

Des del romanticisme hem identificat l’amor, la passió, amb el que ens fa patir i emmalaltir; la resta no ho valorem, considerem que és una cosa burgesa. Els meus personatges es van ajuntant per fer-se mal i curar-se alhora. Aquesta és una mica la mirada que de vegades tinc de les relacions, però intento que tampoc acabi sent un clixé. En el fons soc optimista, sempre crec que acabem sortint de les coses i acaben guanyant els bons.

Notícies relacionades

Amor liceista amb Sierra i Tézier

U2 treu per sorpresa un disc ple de fúria política i denúncia

¿Com es porta amb els seus personatges? ¿Ho passa malament fent-los patir?

No, però no em resulten aliens. M’hi implico. Per exemple, jo mai he pagat perquè dormin amb mi, però sí que puc entendre aquesta classe de solitud abismal. En la literatura sí que hi ha una part autobiogràfica d’una manera salvatge, però en el fons la ficció consisteix a despistar.