Estrella Morente brilla amb cançons universals tenyides de jazz

L’ art flamenc, Estrella Morente el porta dins, per inducció familiar i per devoció, però en la seva nova proposta (De Estrella a estrellas, títol també del seu pròxim àlbum) s’aparta dels seus rigors i del seu repertori de palos per endinsar-se en un altre territori. Cançons de perfils molt definits, associades la majoria a veus femenines d’un altre temps, i el flux del jazz, a càrrec de la nombrosa OCO Band. Amb tot això, la cantant granadina va donar un perfil diferent de si mateixa, entregada a composicions que altres veus van fer seves, i al vol lliure dels seus 11 músics, ahir a la nit al Liceu, concert enquadrat en el festival Guitar BCN.

Va ser una Estrella Morente menys subjecta a la imatge de diva d’altres vegades, al compartir focus amb instrumentistes com el saxofonista Tim Ries (còmplice dels Rolling Stones en diverses gires), que va obrir la sessió amb un solo que va conduir a Bésame mucho, de Consuelo Velázquez. Un toc jazzístic refinat i palmas, establint les bases de la nit, amb un bateria i dos percussionistes, i ella, primer amb un vistós vestit de mànigues bombades i una llarga cua, cantant al servei de la partitura i mil·limetrant el melisma. Sentits i sobris assalts a La gata bajo la lluvia, de Manuel Alejandro (reconeguda via Rocío Dúrcal) i l’adaptació al castellà de Buttare l’amore, una peça que va gravar Mina.

Seducció lenta

Notícies relacionades

Quan el cantant parla en anglès en el concert

Ian de la Rosa, director de cinema: «Cal dir-ho més: ser trans és realment meravellós»

Va ser un concert de seducció lenta, en el qual es van deixar respirar les cançons i les coses van fluir lluny d’aquests tempos tan calculats de l’espectacle actual. La presència de la formació i la naturalesa improvisadora del jazz podrien haver empetitit o ofegat Morente, però no va ser així. Ella va elevar la intensitat en un Ne me quitte pas, de Brel, en castellà i amb un pessic de francès, i en l’ofrena a Rocío Jurado de Se nos rompió el amor, amb el seu crescendo tràgic, i no va actuar com una artista convidada de l’orquestra, sinó com la protagonista. Tot i que no només Ries, i el pianista, i una parella de bailaors, van tenir les seves seqüències de lluïment, sinó que Soleá Morente, la germana petita (que no artísticament menor) va intervenir per cantar un poema a soles amb el guitarrista.

En la segona part, vestint una jaqueta negra i corbata de llacet, Estrella es va fondre amb una partitura que sembla portar molt dintre Summertime, de Gershwin, deixant lluny Ella Fitzgerald i cavalcant sobre un vibrant arranjament flamenc. Va ser una mica estrany, s’ha de dir, que elogiés totes aquestes dones que admira sense esmentar-ne cap pel seu nom. Però la simbiosi de mons va donar joc i va anar a més en un Gracias a la vida (Violeta Parra) tocat pel duende i de desenllaç revolucionat. I en aquest número final, el gardelià Volver, on Morente i l’OCO Band van aconseguir que l’eco del tango casés amb les palmes flamenques i el saxo de jazz, fonent esperits sense passos en fals.