Màxim Huerta, escriptor: "Cuidar és una manera de dir adeu"

La memòria, la família i el pas del temps són els eixos principals de les novel·les de Màxim Huerta. A Mamá está dormida, que acaba de sortir a la venda, l’escriptor valencià s’endinsa en la nostàlgia, l’amor i el dolor pel que mai s’oblida del tot. Narrat en primera persona, des del punt de vista del Federico, mare i fill realitzen un viatge de soledat i comiat en autocaravana per recordar i buscar respostes amb un sorprenent desenllaç

Descriu l’escriptura de Mamá está dormida com un procés de "patir i disfrutar» alhora. ¿Què cerca transmetre al lector amb una història tan humana i tan dura?

Crec que els llibres que et deixen marcat, aquests dels quals surts tocat, són els millors llibres. Això és el que m’agrada com a lector i busco com a escriptor. Escriure una obra així és, en certa manera, parlar sol i buscar respostes a la teva pròpia vida. Durant el procés, et vas fent preguntes sobre la marxa: com gestionaria el personatge tal situació, què diria o per on ha d’anar per arribar al seu destí. Al final, escriure és un exercici de soledat en què ningú et porta la contrària. Escriure és parlar amb un mateix i gestionar preguntes i respostes per poder arribar al destí.

Escriure és una cosa terapèutica. ¿És aquest el seu cas?

He anat al psicòleg i a diferents teràpies, però fixa’t que el més terapèutic per a mi és llegir, fins i tot més que escriure. De fet, m’encantaria poder llegir aquest llibre com si no en fos l’autor; sento que em donaria respostes per a la meva pròpia vida i m’abraçaria per les circumstàncies que em toca viure. Sé que si el llegís m’ajudaria. I, potser, molt.

¿Va plorar a l’escriure la història?

Ha sigut un llibre molt dur d’escriure. Ho vaig passar malament en el bloc final perquè hi ha un alleujament molt gran, un tancament bestial, producte del dolor i la cura. En aquest llibre ho he passat malament en el previ.

¿Quin pòsit espera que li deixi aquesta història?

El missatge principal és que cuidar és una manera d’acomiadar-se. La idea va sorgir d’un moment real amb la meva mare, quan ella em va preguntar per un germà que no tinc; allà vaig veure que hi havia una novel·la i vaig decidir ser valent i escriure-la. Així que la idea me la va regalar la meva mare sense saber-ho. I li estic molt agraït.

A la novel·la, el Federico i la seva mare viatgen en una autocaravana. ¿Per què va triar aquest espai tan asfixiant per explicar la seva història?

Volia que fos un lloc incòmode. L’autocaravana funciona com un úter asfixiant, perquè la rutina de cuidar un avi i la vida de l’oblit i la demència són precisament així, asfixiants. En aquest espai esclaten les pors, les converses íntimes i les petites bromes. A més, en aquesta soledat, el Federico es converteix en un valent perquè no té res més que la seva mare; ella és el seu únic suport per continuar viu.

A vostè li interessa més el bodegó d’olles que les grans gestes. ¿Respon a un perquè?

Estem acostumats a les pel·lícules de grans batalles, però a mi m’interessa la veritable gran batalla que es produeix a moltes cases d’Espanya: la tassa amb restes de cafè, l’olor d’una habitació o el xopador brut. Els cuidadors i els que són cuidats són els veritables herois. Cuidar no té èpica ni titulars, passa en habitacions petites i ens demostra com de fràgils som.

Existeix una línia difusa entre la ficció i la seva realitat personal. ¿Quant diria que hi ha de vostè en aquestes pàgines?

És una ficció, però jugo perquè s’assembli a la realitat que visc. La presència de la meva mare al llibre és emocional, no biogràfica; el seu to és allà. Escriure amb aquesta honestedat i valentia fa que la història connecti molt més amb el lector.

¿L’espanta perdre la memòria?

M’inquieta moltíssim perquè és el que ens fa humans, és el nostre únic patrimoni real. Perdre-la és una forma de vulnerabilitat extrema, tot i que potser qui la perd no ho nota i només ho pateixen els del voltant. Però recordar-ho tot també és dolent. L’única cosa bona de perdre la memòria és que el que l’està perdent no ho nota.

Pensa vostè que el que un calla és el que no s’oblida.

A la novel·la, el que es calla és el més important i el secret que es guarda és el tresor del personatge.

Notícies relacionades

La trena: símbol de la lluita antigihadista

El BCN Film Fest celebra el 10è aniversari amb la visita de Willem Dafoe

¿A qui li recomanaria aquesta lectura i a qui li faria vergonya mostrar-l’hi?

Em faria una mica de vergonya que la llegís la meva mare, però ella ja no pot llegir. La recomanaria a tothom, perquè malgrat que ens creiem invulnerables, tots cuidarem o necessitarem cures en algun moment. El meu desig més gran ara és que els lectors l’abracin, l’entenguin i disfrutin d’aquesta barreja d’amor i misteri.