"Estava destinat a ser sicari"
El nicaragüenc William González Guevara, guanyador del premi Espasa de poesia 2025, evoca a ‘Cara de crimen’ la història dels Sumi, la temible banda que van fundar els seus cosins, i condensa en una trentena de poemes la violència que corca Centreamèrica.
Un vers, un tret. "Yo estaba destinado a ser un Sumi, a matar gente, comerciar con droga/ a recorrer las plazas de los parques con bolsitas de crack en los bolsillos", escriu, més aviat metralla, William González Guevara (Managua, 2000) en un dels poemes de Cara de crimen, fascinant híbrid de poesia i periodisme amb què el nicaragüenc va guanyar el premi Espasa de poesia 2025. "Conozco el odio dilatado, cóncavo/ aliento de la boca del infierno/ desesperanza incandescente, ocre", sentencia en un altre moment el jove poeta, embarcat aquí en un viatge d’anada i tornada per la seva pròpia biografia i per aquest infern centreamericà de narcos i sicaris del qual es va escapar sent un nen.
"Tot neix dels Sumi, la colla que van fundar els meus cosins a finals dels 90. Jo estava destinat a ser un sicari perquè era el que heretaria de la meva família", explica González. Entre altres coses, totes il·legals, moltes d’elles sagnants, els Sumi van ser els primers a traficar amb crac a Nicaragua. "Quan es van adonar que la violència no els donava cap benefici, es van passar a la venda de droga", assenyala.
"Recuerdo aquellos gramos en la mesa/ y mis ojos perplejos de inocencia", llegim, també perplexos, en una història en vers dels vells bergants amb la qual el també autor de Me duele respirar ha volgut tornar a aquesta regió d’"hombro deshuesado y rejodido" per explicar-se el que podria haver sigut d’ell si la seva mare no l’hagués tret d’allà quan tenia 11 anys. "Un dels motius pels quals em porta a Espanya és per liquidar aquesta violència", explica el jove poeta, instal·lat des d’aleshores a Carabanchel (Madrid), barri obrer en què ha donat forma a poemaris com Los nadies i Inmigrantes de segunda. "A mi m’agrada treballar als marges, perquè, al cap i a la fi, vaig néixer de la marginalitat", apunta.
Amb Cara de crimen, González Guevara no només retorna a la terra cremada de la seva infància, sinó que ho fa a l’estil kamikaze per entrevistar sobre el terreny sicaris i membres de bandes, el graó més baix de la jerarquia criminal centreamericana. "Això és la història d’un nano que està boig, que se’n va amb 20 anys a Centreamèrica i entra a les selves de Guatemala, Tegucigalpa i El Salvador per entrevistar gent del món de les bandes. ¿I per a què? Per fer un poemari. Això impressionava molt els membres de bandes, perquè totes les propostes que els arriben acostumen a ser sempre per a reportatges", afirma.
També és, afegeix, l’odissea d’un creador censurat i vetat pel règim de Daniel Ortega que va entrar clandestinament al seu propi país per recollir testimonis i celebra ara que el poemari hagi seguit els seus passos. "Han mirat d’evitar que arribi a Nicaragua, però no se n’han sortit, perquè ja hi ha entrat clandestinament. Hi ha molts nanos jugant-se la vida passant de contraban novetats literàries, moltes novel·les d’Alfaguara o d’Anagrama, i aquí, en el panorama espanyol, no en tenen ni punyetera idea", diu.
Poesia de combat i resistència per plantar cara a un règim dictatorial que ha convertit el país en un desert cultural i econòmic –"nosaltres no tenim petroli; el nostre petroli és un paio que es diu Rubén Darío", ironitza– i recordar que allò de captar versos és per als nicaragüencs un "esport nacional". "Jo porto això de naixement perquè la poesia a Nicaragua està molt lligada a la revolució sandinista. Els epigrames d’Ernesto Cardenal s’utilitzaven per protestar i alfabetitzar la gent, així que sovint un poema o cançó protesta feia més mal al Govern que una manifestació", indica.
La "dolça cintura d’Amèrica"
Dedicat a la seva mare, que a més d’emportar-se’l a Madrid el 2011 li va descobrir l’autor d’Azul quan tot just era una criatura, Cara de crimen és, destaca l’autor, un intent per comprendre aquesta "dolça cintura d’Amèrica" feta d’assassins a sou, matxets i armes casolanes. De fronteres calcinades, runa i trobades selvàtiques que haurien fet posar els pèls de punta a més d’un. "Hi he estat cinc anys ficat, jugant-me la vida. Els membres de bandes gairebé sempre estaven drogats i em rebien amb l’arma a sobre de la taula", explica.
Un d’ells, recorda, li va explicar que el màxim que li havien pagat per cometre un assassinat havien sigut 10.000 dòlars. ¿El mínim? 45 dòlars. Poc més de 40 euros. "No hi ha res més perillós que algú que no té res a perdre. El mateix que em va explicar això de sobte, mentre parlàvem, em va dir: “Si vull et clavo dos trets aquí mateix i no se n’assabentarà ningú”. I, en efecte, tenia tota la raó: érem al mig de la selva, amb una taula de plàstic i dos paios al darrere armats. No se n’assabentaria ningú", recorda.
Bona part d’aquesta cruesa, reconeix, és la que volia reflectir en el poemari. "Miro de sacsejar els lectors i que es posin a rumiar. Que vegin que aquestes coses passen i que jo estava destinat a ser el sicari que mata per 45 dòlars", insisteix.
