La maternitat és una cursa al precipici
Un tren desbocat, un atac de pànic sostingut, una bola de neu en descens. Una cosa semblant a tot això és Si pudiera, te daría una patada. Arrenca en estat de tensió màxima però no deixa d’augmentar-la, i la directora, Mary Bronstein, ens manté atrapats a l’interior. Per diversos motius –una filla malalta, un marit absent, un forat al sostre de casa– la seva protagonista es dirigeix al límit del col·lapse, i la càmera es manté no només centrada en ella sinó directament enganxada com un percebe al seu rostre, per colar-se en la seva psique i potser també per provocar-la.
És una dona extremadament volàtil i procliu a conductes qüestionables, i Bronstein refusa justificar-la. Mentrestant, exhibeix un control narratiu sorprenent mentre, irònicament, retrata el descontrol que la seva heroïna pateix, executant continus canvis de to la precisió mil·limètrica dels quals, això sí, deu molt el geni de l’actriu Rose Byrne. Per això, hi ha escenes que ens forcen a decidir amb rapidesa entre riure, plorar o xisclar d’exasperació tot i que, en tot cas, impera la foscor. Aquesta, al cap i a la fi, és una pel·lícula que considera la maternitat i l’adultesa mateixa com una cosa increïblement extenuant i ingrata, una missió impossible que no hi ha opció d’avortar.
Notícies relacionades‘Si pudiera, te daría una patada’
Mary Bronstein (Estrena: 16/1/2026)
