Lise Davidsen enamora al Liceu

Susanna Mälkki coneixia l’obra i havia dirigit el segon acte en concert i va portar amb empenta la Simfònica del Gran Teatre imposant sobretot netedat, amb un bon pols dramàtic, centrada en les necessitats dels cantants i sense abusar de clarobscurs per accentuar la potència teatral, menys en un fantàstic tercer acte, lúgubre i fosc.

Bárbara Lluch va apostar per una tornada a l’essència, amb un muntatge minimalista, però gens auster, amb una escenografia útil sobre la base de plataformes i plafons mòbils, tot molt pràctic i amb els solistes cantant a la boca de l’escenari. El seu elegant muntatge, en tot cas, va estar lluny de ser asèptic: es va aventurar amb els fantasmes d’Isolde –pare, mare i Morold i el seu cap inclosos–, estrelletes en el duo (com la seva àvia a Turandot), un Tristan gairebé suïcida i que reviu records tràgics en el tercer acte i fins i tot confeti al final. Afortunadament, tot molt ben pintat pels llums i atmosferes d’Urs Schönebaum. Molt teatral i aconseguit el fantasiós vestuari de Clara Peluffo i esplèndides les caracteritzacions.

Lise Davidsen es va aproximar a aquest paper fonamental des d’un talent desorbitat, confirmant que és de les sopranos wagnerianes del moment (i de les pròximes dècades), a la qual cosa uneix la fortalesa de la joventut, una projecció increïble i una tècnica completament consolidada. La seva Isolde, amb un fraseig de somni i una sorprenent maduresa, impacta en el seu viatge emocional ja des de l’entrada, donant vida en la seva veu de raig làser als motius musicals que van des de la ira al Tristan ferit o l’exaltació, fins a culminar amb una Mort d’amor que va deixar el públic amb el cor encongit. Hi va afegir una actuació sempre convincent. Que la cantant hagi volgut debutar el paper al Liceu ha sigut un regal i ha tornat a posar el Gran Teatre al centre de l’actualitat lírica mundial.

Hilley, un bon company

Notícies relacionades

La fiscalia investiga Julio Iglesias per presumpta agressió sexual

L’antiga seu de Gustavo Gili serà la Casa de l’Arquitectura de BCN

La va acompanyar com a Tristan el tenor nord-americà Clay Hilley, que ja ha cantat el paper a Berlín i a Bayreuth; va ser un bon company, amb una veu penetrant i eficaç, amb un tercer acte captivador. Els seus moviments, si no van ser els més àgils, sí que es van adaptar a la proposta. El Marke de Brindley Sherratt, per la seva banda, va aportar noblesa i un timbre bellíssim, tot i que algun agut millorable en afinació, igual que el sonor Kurwenal de Tomasz Konieczny, que va començar una mica nerviós, mentre la Brangäne d’Ekaterina Gubanova oferia un contrapunt ideal, per timbre, colors i vibrato, a la parella protagonista; la seva intervenció en el duo des d’una llotja va resultar molt efectista.

Molt correctes en els seus papers tant el Melot de Roger Padullés com Albert Casals i Milan Perisic en les seves intervencions, arrodonint una estrena que va deixar satisfets gran part dels liceistes gràcies, sobretot, a una Lise Davidsen simplement meravellosa.